Tot el que no ens vam dir

informació obra


Composició musical:
Miquel Tejada
Direcció Musical:
Miquel Tejada
Intèrprets:
Carles Alarcón, Víctor Arbelo, Sonia Catot, Clara Solé, Estel Tort
Interpretació musical:
Miquel Tejada
Vestuari:
Raquel Ibort, Marc Udina
Escenografia:
Toni Luque
Il·luminació:
Adrià Rico
Companyia:
Dagoll Dagom
Direcció:
Joan Lluís Bozzo
Sinopsi:

Mentre alguns es preparen per les possibilitats que ofereix el canvi de mil·leni i d´altres pensen que el món està a punt d´acabar, un grup d´alumnes de la Facultat de Filosofia es reuneixen per fer un treball d´ètica. L´única condició que els ha posat la seva professora, es que han d’estar d´acord en les respostes, fet que els portarà a qüestionar-se des de diferents punts de vista la seva pròpia moral.

Aquesta és una història que parla sobre l´amor i els seus límits, sobre l´amistat i els secrets i parla també sobre aquelles coses que no som capaços de dir.

Crítica: Tot el que no ens vam dir

03/06/2018

Una trilogia musical de cambra

per Andreu Sotorra

Una trilogia musical de cambra. Això és el que es troba en aquest segon espectacle, «Tot el que no ens vam dir», que vol ser la cara intermèdia del primer espectacle de la sèrie, «Per si no ens tornem a veure», i que, segons els seus creadors, tindrà una tercera part en una pròxima temporada, sempre sobre les incerteses i els remolins de l'amor.

Darrere d'aquestes propostes hi ha una sòlida preparació tècnica i interpretativa, amb una bona composició musical del músic i compositor Miquel Tejada que és, esclar, el gruix més important de la proposta que s'acaba explicant i, en realitat, introduint cada peça musical, amb el llibret i les mateixes lletres de cadascuna de les cançons.

Podríem titllar alegrement de proposta romàntica la història que hi ha de fons en aquest segon espectacle, però no seria just fer-ho perquè hi ha també reflexió, contradicció, frustració, incertesa, felicitat, tristesa, amor, odi, vida i mort. De fet, tot allò que la filosofia existencial continua plantejant a totes les generacions.

En aquest cas, Alícia Serrat, autora del llibret i les lletres, situa l'acció en el tombant de segle, el 1999, amb un grup d'estudiants de la Facultat de Filosofia —¿encara plana en l'aire la síndrome «Merlí»?— que es reuneixen per fer un treball d'ètica col·lectiu i que es plantegen tots aquests dubtes no des de la teoria dels filòsofs sinó des de la seva pròpia realitat.

I un cop estructurat l'argument, el que compta és la interpretació, enfortida per una presència de cantants-intèrprets de mitjana jove, preparada, que reflecteix la potència que ha exercit en els últims anys la creació d'escoles teatrals i musicals, entre les quals l'escola Aules, la que dirigeix Daniel Anglès, productor de l'espectacle i, per cert, nou gestor artístic del Teatre Condal del Paral·lel que arrencarà amb força a partir de la nova temporada.

Amb Miquel Tejada al piano, l'espectacle flueix amb una combinació d'estils en la línia pop, que sona molt bé tant en les intervencions corals com en les solistes, amb una mesurada combinació dels qui han treballat en espectacles més alternatius pel que fa a la cartellera i els que han tingut la fortuna de formar part d'espectacles més celebrats o coneguts, com és el cas de l'actriu i cantant Clara Solé, integrant del repartiment del musical «El despertar de la primavera», que va arrencar al Teatre Gaudí Barcelona i que recentment ha repetit temporada al Teatre Victòria del Paral·lel i encara sense data de caducitat. (...)