Tot és negre

Teatre

informació obra


Direcció:
Joan Ramon Gironés
Intèrprets:
Alba Bosch, Kedar Levi, Marina Font, Begoña Miranda, Joan Ramon Gironés
Companyia:
Cia Laura
Autoria:
Pablo Macho
Sinopsi:

David Estrada és un detectiu privat que rep l’encàrrec d’investigar la desaparició d’una noia de classe alta, la Laura Ribalta. A mesura que avança en les indagacions, en David descobreix que els Ribalta no acceptaven l’homosexualitat de la Laura i que la família està encobrint alguna cosa terrible… 

Crítica: Tot és negre

12/10/2016

La dictadura del thriller

per Jordi Bordes

Un dels gèneres més difícils de dominar a l'escenari es el thriller. Perquè mantenir la tensió és un exercici complicat sense el recurs del primer pla (com quan es juga al cinema) o la descripció anímica del personatge (de la novel·la negra). La trama és la clau per capturar l'atenció de l'espectador però ha de procurar construir uns personatges complexos per donar verossimilitud a l'escena. Certament, aquesta peça de Los genios locos pateix massa per la peripècia (sovint més aviat prima) i no deixa que els protagonistes es justifiquin mínimament. Només en la discussió entre els dos detectius sobre els prejudicis hi ha, sí, un plec interessant. No és d'estranyar perquè un dels motius de l'obra és visibilitzar "l'homofòbia soterrada" de bona part de la societat. En canvi, hi ha una insistència innecessària amb la vinculació amb el catolicisme i Déu, que no sembla anar enlloc.

El teatre és una eina vàlida per a fer aflorar situacions mal afrontades per la societat. Sense anar més lluny, Retorcia teatre, parla sobre la Sida tambe en les parelles heterosexuals a Discordants... El repte d'aquetss muntatges és que l'espectador empatitzi amb algun personatge (o la víctima o el botxí) perquè la remogui. Si només hi ha a escena una trama de "Los Cinco" d'Enid Blyton, no impacta tot el que podria; es desaprofita l'orportunitat. La precarietat a l'escenari cal saber-lo jugar a favor amb uns elements que es transformen conceptualment. Una taula pot ser un sofà o un altar, el que compta és com els actors li donin consistència. Un bon exemple pot ser la peça d'El profeta dels de La Calòrica que s´´on capaços de travar tres històries amb un referent comú sense necessitat de foscos, d'escena a escena.