Ja vaig fer una primera valoració d’aquest espectacle, que va ser al Showcase de la darrera Mostra Butaka Jove d’Olesa de Montserrat, a l’octubre de 2014, en un tast de tan sols 10 minuts.
Dissabte passat vaig poder veure per fi un passi sencer d’aquest
muntatge, escrit per Dani Amor i dirigit per Daniel J. Meyer, sobre les
aventures -i alguna desventura- d’un grupet de joves universitaris que
viuen en típics pisos compartits per a estudiants. És clar que les dues
protagonistes en un de diferent dels altres tres membres masculins del
repartiment.
Ens trobem davant d’una comèdia juvenil, molt a l’estil de molts
productes del cinema nord-americà adreçats a públic adolescent, tot i
que els personatges són a primers anys de carrera, és a dir, sobre els
20 anys. La llibertat lluny de la casa paterna, la falta d’altres
responsabilitats (si de cas, la d’estudiar i aprovar surt tan
tangencialment que ni la considerem) i per descomptat, les hormones en
plena ebullició fa que nois i noies es busquin… i es trobin. La història
transcorre en diversos caps d’any, en un dels pisos -el dels nois- on
podem veure la evolució de les diverses històries que aquests tenen amb
tercers que no apareixen, i entre ells i elles.
Aquí l’equilibri sempre perillós -quan parlem de públic tan jove-
entre sexualitat i afectivitat, bascula preferentment per la primera,
tot i que la segona sempre acaba apareixent, naturalment. Com ja deia
després del visionat dels 10 minuts d’Olesa, els diàlegs estan ben
escrits, i la direcció i els actors estan prou convincents, començant
amb el fet que representen joves molt similars a ells.
![]()
Només dir que la sessió que vaig veure, lluny de les que varen fer el
setembre passat al Teatre Gaudí de Barcelona, va ser en un espai més
convencional, un teatre a la italiana, amb un escenari elevat i allunyat
del públic, on van haver de variar el to i potència de l’acció, i
sobretot el volum de veu. No va haver major problema, en aquest sentit,
però es va notar una precipitació que va fer que es perdessin moments de
text, i una part del control que es notava en el tast de la Mostra
Butaka, i sobretot, algun personatge una mica massa estripat, com el
d’una de les noies, que fa una joveneta ‘baixada del poble’ massa
tòpica, l’accent de la qual penso que va en contra del seu personatge.
Amb tot, el públic s’ho va passar molt bé, i és de valorar que vagin
sortint companyies joves sense complexos, que tractin els temes i les
realitats que ells viuen i veuen més aprop que ningú. La presència de
gran quantitat de joves a la sala demostra que és un dels millors camins
per a formar una nova generació d’espectadors teatrals.
