El Trencanous és un ballet clàssic de Nadal, çun conte de faes amb música de Txaikovski que, jhabitualment es resol amb ttus , punte si un notable cos de ball. La proposta al Foyer del Liceu trenca aquesta din`mica espectacular i aporta una frescor que li cau molt bé. Per començar, perquè la música s'interepeta en clau de jazz el que dona una llibertat a la composició que guanya en màgia i soispresa. És una bona idea donar espais per a la professionalització a la jove Ensemble del Conservatori del Liceu. En comptea de ballet, hi ha les titelles de Zipit Company. I amb una dramatùrgia que, desempallegant-se de les versions ensucrades del ballet, remet al conte original. El repte de Joan Maria Segura ha estat que la proposta trenqui amb les convencions que s'imposen sovint,des del joc. PI per això, el conte la presideix una presidenta. O l'amic que ajudarà la protagonista ve d'un altre continent. De manera natural, sense fer-ne exageracions, es normalitza que a l'escenari (com hi ha a la platea) hi hagi paritat de personatges i també diversitat de procedències. Les identificacions són amb el caràcter, no amb la sexualitat o el color de la pell.
Per una altra banda, la peça planteja que és un somniu quan, des de l'obertura, una de les components de la companyia de titelles representa que s'adorm asseguda al tamboret. els contres són somnis i, per aixòi és possible témer una rata amb poders d'hipnotitzar la canalla. En realitat, en el nus de la trama es repeteixc la història del germà gran que fa la guitza a la protagonista i que, al final, és ella la valenta que s'enfronta al probela i trba la solució. Una situació idèntica a la de Bye Bye monstre, que aquests dies de Nadal es reprodueix (en clau de simpàtic musical familiar) al Poliorama.
El repte de la producció és donar elements màgics (les titelles permeten jugar amb la proporcionalitat i amb fer-los fer cabrioles impossibles) perquè la canalla vagi seguint el fil. La música ambienta, acompanya, posa el to a l'acció. És el coixí imprescindible (com si fos un níuvol) perquè les manipuladores dels titelles hi puguin jugar amb la complicitat del públic. El Nadal té una part comercail.I , sovint, shan utilitzat partitures d'aquest espectacle per a ambientar anuncis o pel·lícule,s o passatges de paradetes de Nadal. Això fa que, la soorotitat sigui coneguda, que s'hagi normalitzat també aquesta sonoritat que explorava amb la composició, més enllà d'una harmonia senzilla. Si elconte és una invitació a viatjar i somniar, la música és una oportunitat a descobrir nova música sense la imprescindible harmonia, a arriscar-se a composicions que naveguaven pels límits inexplorats (a finals del segle XIX).
