Berta, la filla més menuda de la casa, és la protagonista de Bye bye monstre (un paper que es reparteixen Martina García / Violeta Marín / Vinyet Morral). Això defineix prou clarament a qui va dirigit l'espectacle en què el germà gran (Marc Soler) diverteix fent cabrioles i pujant-se per les parets (ai, la testosterona de l'adolescència!) i els pares són dos personatges patètics i molt humans que proven de combatre la por i de protegir la canalla. Ell és infermer i amant de les assemblees (en pocs anys en aquella casa es muntarà un Consell familiar, com el que imaginava Cristina Clemente!). Ella és informàtica i mare soferta que, si perd els nervis, ho lamenta de seguida. Albert Triola i Alba Florejachs són els dos pares que fan bona la fórmula d'actors-que-canten, més que intèrprets de musicals. Però el que podria semblar una mancança és, en realitat, un valor perquè la peça es mou en la clau del conte per a totes les famílies. Que no es tracta d'atrapar per la seva espectacularitat i maquinària, si no per sorpendre des de la seva simplicitat. Una decisió oportuna. Capítol a part, mereix la música enllaunada (però ben enganxadissa i que remet a múltiples estils, des del rap més canyer a la balada més tendra) i, les aparicions dels avis (Teresa Vallicrosa i Pep Cruz), dos entranyables personatges que es presenten, via zoom, com a científics per a trobar la vacuna contra el monstre (i que tant s'estimen com s'abonyeguen).
La canalla més menuda que va assistir a l'estrena de Bye bye monstre mirava amb ulls d'incredulitat Dàmaris Gelabert. Aquesta és la dada. Van obviar Eduard Vives o Paco Mir, asseguts ben a prop. I, fins i tot, l'alcaldessa Ada Colau. Gelabert té molta prèdica entre els més petits i els seus pares. I la seva música, amb una simpàtica i espectacular (per moments) coreografia de Lluc Fruitós és participativa. I tothom hi entra, amb prou entusiasme. A l'aventura, se li sumen la comicitat d'uns electrodomèstics (perdó per la generalització, aparells elèctrics!) que rebutgen aquest nom i que proven d'advertir l'arribada del mal rotllo en forma de nus immens que plana sobre la ciutat. I una divertida i patètica assemblea per no decidir gaire res. Sort de la Berta i del seu diari secret! I de l'estima que, en el fons, es tenen tots els membres de la família. Aquest, segurament, és el gran reclam que arriba a commoure i a entusiasmar (depenent de la generació) l'audiència.
Marc Artigau ha escrit un guió que inclou subtrames divertides com a contrast a l'ecoansietat pel monstre. Com el del gag dels cascos d'animals de camuflatge (amb estètica de còmic audiovisual) o el diàleg de l'assembla de nevera, planxa, rentadora i minipímer que s'avança, amb una picada d'ullet simpàtica, a la revolució del Jo, robot d'Isaac Asimov. Anna Rosa Cisquella (amb el suport de David Pintó) evita magnificar l'amenaça i la transforma en una mànega vermella, que va creixent sense mai aspirar a desbordar (com es pretenia La tienda de los horrores, recent). L'acció, narrada a través d'una valenta i excel·lent Berta, té la forma de conte de menjador d'imaginació de llapis i llibreta. És una dimensió que li juga a favor. L'espectacularitat, en tot cas, arriba amb les cabrioles entre hip hop i parkour de Marc Soler (Maremar). Permet ensenyar les enveges entre germans i, alhora, aquella estima i ajuda quan l'emergència s'imposa.
Bye bye monstre és el quart musical (T'estimo si he begut, cal comptar-lo com a teatre amb cançons realment) que fa temporada aquesta tardor a Barcelona. S'ha trobat al costat de l'espectacularitat de Cantando bajo la lluvia, de l'emoció i ball de Billy Elliot i de l'energia dansística de Fama. És l'únic que ho fa en català i demostrarà, de ben segur, que la llengua no serà un impediment per aconseguir altes ocupacions d'assistència. Però també és cert que es mou amb el repartiment mínim, que les mides de la platea i dates de funció seran molt més limitades que els altres tres espectacles (amb capacitat de superar fàcilment els 100.000 espectadors al final del cicle). La creació s'ha vist limitada per l'austeritat de la producció. Els preus de l'entrada són molt menors (dels 11-20 euros per entrada a la platea del Poliorama, als 60 de Cantando bajo la lluvia al Tívoli o Billy Elliot al Victòria, per exemple). Aquesta simplicitat, en realitat, la fa la més assequible en tot, tant econòmicament com dramatúrgicament.
