Cantando bajo la lluvia

informació obra



Direcció:
Àngel Llàcer, Manu Guix
Intèrprets:
Ivan Labanda, Diana Roig, Ricky Mata , Mireia Portas, Júlia Bonjoch, José Luis Mosquera , Oriol Burés, Clara Altarriba, Bernat Cot, Bittor Fernández, Miguel Ángel Belotto, Sylvia Parejo
Ajudant de direcció:
Joan Maria Segura, Daniel J. Meyer
Direcció Musical:
Manu Guix, Andreu Gallén
Adaptació:
Marc Artigau
Traducció:
Marc Artigau
Escenografia:
Enric Planas
So:
Roc Mateu
Il·luminació:
Albert Faura
Sinopsi:

La comèdia musical més espectacular de tots els temps t'espera aquest setembre al Teatre Tívoli.

Cantando bajo la lluvia, d'Àngel Llàcer i Manu Guix aposta per una estètica luxosa i detallista, increïbles números de ball, optimisme i sensibilitat. Una comèdia musical que reuneix les ganes de viure, de veure coses boniques i de gaudir del plaer. 

Considerada una de les millors pel·lícules musicals de tots els temps, Cantando bajo la lluvia narra una història d'amor ambientada a la irrupció de cinema sonor a Hollywood, que mostra tota l'elegància formal i estètica característica dels anys 20. L'excel·lent i divertit guió narra de forma irònica la pròpia història de el món de cinema mostrant a l'espectador algunes de les problemàtiques que es van trobar tant els actors, productors i directors a l'hora d'utilitzar les noves tècniques.

Una història plena de referències i picades d'ullet cinèfils que es va convertir en un clàssic referent dels anys 50, que té com a himne la famosa cançó "Singin 'in the rain" mundialment coneguda.

Crítica: Cantando bajo la lluvia

12/10/2021

Un gran espectacle

per Jordi Bordes

Àngle Llàcer, Manu Guix i Miryam Benedited (el triumvirtat de musicals com La jaula de las locas i La tienda de los horrores) garanteixen un gran xou. Ho fan amb un repartiment que sap cantar, ballar i interpretar. No és gaire important la trama de l'obra (tot i que ajuda a justificar els girs dels personatges). El que compta és l'espectacularitat dels moments que es recorden d'aquesta mítica pel·lícula. Amb pluja inclosa. Potser fa angúnia veure com algun fanal es decanta més del que seria recomanable però la lluminositat del to i la comèdia, ben blanca, el converteix en un producte familiar per a les vacances de Nadal, certament. El públic ja mou els braços fent picar els dits des de l'obertura. L'èxit ja se l'espera des de l'arrencada i no decep, en quant a espectacularitat.

La peripècia d'aquests actors (i productors) de cinema mut que es troben que s'han de reciclar a marxes forçades és d'un patetisme divertit. Segurament és l'obra amb menys brou dels que han aixecat els de Nostromo live, que van començar amb una inquietant Casi normales, que no va ser capaç d'atraure l'interès del públic. Des de llavors, han provat de fer musicals amb referents inconfusibles. Pel que fa a la traducció, s'ha optat per no traduir els temes més sonats del musical (per exemple el singing in the rain, dle tíol). No cal perqupe ni aporta gaure contingut a la narració de la situació i per no fer evident que la peça és carregada de glamour i humor però ben poc de intel·ligència. La dignitat que evoca Don el protagonista en l'entrada del Graumans Theatre 'amaga sota l'anglès. Parlant d'idiomes, només puntualment surt una mena de cita espontània ("no puc més"), per part de Ricky Mata l'únic protagonista que, precisament, no parla català. És una picada d'ullet insuficient però que agraeix el públic que hagués preferit la versio en català.

Els moviments grandiloqüents i els comportaments fatxendes d les estrelles de cine constrasten amb l'ego de les actrius de teatre, que reivindiquen la connexió més pura (però que han de malviure fent de sorpresa de dins del pastís: cínica crueltat). L'amor és el desencadenant del comportament dels personatges. Però enlloc es guarda un racó de ressentiment (si no és per l'estrella del film mut; però és ben beneït, per resultar farsesc). Ivan Labanda és un enamoradís i honest actor. Diana Roig torna a fer un paper d'enamorada però amb un punt més de solvècia que en el seu paper estripat de La tienda... Ricky Mata és l'amic fidel que sempre es mira en positiu tot el que li dona la vida (i no s'amarg per allò qe li ha retirat). La seva comicitat, amb patacades incloses respon al del criat de La Jaula... Per últim, Mireia Portas (Lina) és una altra de les estrelles indispensdables. De fet, baixa a escena i juga a provocar de dir amb solvència la frase "no puedo aceptarlo" que, ben bé recorda l'Àngel Llàcer parlant amb el públic a La Jaula... i, amb el seu to de pito també als acudits de Chiquito de la Calzada. El públic surt cap enfora provant d'imitar aquell còmic "no puido" i cantant la sintonia del Singing... amb notable satisfacció.