Fama. El Musical

Musical

informació obra


Sinopsi:

Fama, el musical, versió d'èxit internacional, el fenomen de la cultura pop sobre la llegendària escola secundària d'arts escèniques de Nova York viu per sempre en el Teatre Apolo de Barcelona. Un musical internacional que continua arribant a les noves generacions d'artistes i públic amb grans oportunitats per presentar un grup de talents divers i mostrar mitjans artístics com el ball, el cant, l'actuació, el rap i el mestratge musical.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Fama. El Musical

03/11/2021

Boigs pel ball

per Jordi Bordes

Si alguna imatge queda en la retina i la memòria dels espectadors de Fama és l'omnipotència del ball. Sigui en les sessions a la barra clàssica, o bé ballant espontàniament pels passadissos i pel menjador. I aquest Fama a l'Apolo, efectivament, transmet aquestes ganes de ballar, d'expressar-se i de triomfar (cadascú a la seva manera, amb les seves presses i les seves metes més o menys inabastables). Coco Comín ha donat la potència al ball amb un repartiment molt competent. Tyron (el Leroy de la tele) té l'energia i el cos que domina el grup i, al final, demostra com tot aquest cos es pot transformar en aire, tot acompanyant la ballarina (i xicota) dels quatre cursos de l'School of the Arts de Nova York. És només un exemple, d'un cos de ball que es desdobla i que juga a fer de personatge per anar cosint una trama, que queda només embastada. Es percep l'ànsia de triomf de Cristina (tot i les advertències del professorat) i que acaba malbaratant vida i carrera per deixar-se persuadir pel primer ham artístic.

En aquest centre, que amenaça ruïna, hi resa de subtítol Drama & Dance & Music. Certament, d'aquest triumvirat, el que domina és el de la dansa i la música es deixa entreveure complementant les pistes de ball. El drama no té gaire opcions de vibrar perquè el musical té el format de convertir la part interpretativa com una transició o avançament al que es ballarà posteriorment. La dansa i la cançó no avança la trama, només la vesteixen, a vegades amb unes fiblants balades o amb una festa explosiva. La producció de Fama del 2004 recupera el taxi groc per a colofó final. Certament, sap greu que només hi tingui aquesta sortida perquè és una de les peces que despunten en un espai útil, versàtil però que compleix amb els estandards de musical amb gran cos de ball. És pràctic, però no espectacular. Sí que destaca el vestuari, immens, per a un cos de ball molt ampli. És lògic que triomfi el ball, perquè és la faceta que Coco Comín domina millor i pot completar-la amb més recursos per al cos de ball. Millora la percepció general respecte el Moustache, de fa uns anys,afortunadament.

Del pòquer de musicals acabats d'estrenar aquesta tardor, Fama s'endú el mèrit al de major presència del ball. Tot i que la música té molts hits coneguts, se surt amb ganes de ballar, com a Billy Elliot. Aquest treball té el mèrit d'una escenografia molt lluminosa i una trama molt ben explicada, que dona lloc a l'humor, a l'estima íntima i a la complexitat de la preadolescència. També la part interpretativa (dels adults) es limita a cridar (en comptes de projectar) i a resoldre la situació amb frases simples i, sovint, barroeres. I no cal. De Cantando bajo la lluvia, cal celebrar la seva espectacularitat i elegància, tot i que la història és una broma que no aporta gaire res. Per últim, Bye bye monstre, que s'estrena aquest cap de setman es reivindicarà, d'entrada, com a ser l'única de creació, a partir d'un fet que ha afectat tothom: el confinament domiciliari.