Fama. El Musical

Musical

informació obra


Sinopsi:

Fama, el musical, versió d'èxit internacional, el fenomen de la cultura pop sobre la llegendària escola secundària d'arts escèniques de Nova York viu per sempre en el Teatre Apolo de Barcelona. Un musical internacional que continua arribant a les noves generacions d'artistes i públic amb grans oportunitats per presentar un grup de talents divers i mostrar mitjans artístics com el ball, el cant, l'actuació, el rap i el mestratge musical.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Fama. El Musical

30/10/2021

Remember my name...

per Pep Vila

Els alumnes de l'Escola Superior d'Arts Escèniques de Nova York, és a dir, els integrants d'aquest extensíssim elenc de "Fama" treuen matrícula d'honor en coreografía, ball i interpretació musical, però necessiten millorar en interpretació actoral. I és que, com és habitual en els musicals, el fil dramatúrgic és dèbil, però potser n'esperavem més. 

Bé, no patiu: aquest cronista ha començat la ressenya amb l'únic aspecte negatiu d'una funció que en general complaurà tant als addictes al gènere com als nostàlgics. Altres matisos: no busqueu la fidelitat a l'original cinematogràfic ni a la sèrie televisiva per què l'adaptació és lliure i fins i tot hi han temes musical propis. Si accepteu els termes, teniu molt de guanyat.

Per tant, us tornareu a trobar amb el mític tema que dona nom a l'espectacle, en un apoteòsic número final, però segurament trobareu a faltar altres temes ben coneguts que als que per edat vàrem viure aquell "boom", ens sabiem de memòria.

Per tant, com a novetats d'aquesta nova versió: algunes cançons i una part de la música en directe (responsabilitat de Pablo Salinas), amb la banda ben situada en la part superior d'un escenari que fa goig, amb ballarins entrant i sortint dinàmicament, la qual cosa contribueix a un ritme àgil, que intenta mantenir l'esséncia de l'original.

 I ara bé el millor: la coreografía, el ball, les veus. En aquest sentit, Coco Comín, la directora artística, ha tornat a fer amb els seus alumnes un treball, gairebé insuperable. Mantenint també l'esséncia de l'original, tots ells han acabat configurant un espectacle de color, ritme i vitalitat amb números que van des del ballet, al jazz americà i fins i tot introdueixen un inèdit nùmero de claqué. En aquest sentit aconsegueixen alguins moments que fan posar la pell de gallina i que equil.libren amb escreix la feble part argumental. Fins i tot, al meu entendre, alguns dels números superen a un altre musical d'èxit actual, "Cantando bajo la lluvia", encara que els falta, per exemple, el sentit de l'humor i la capacitat de connectar amb el públic que té l'espectacle de LLácer-Guix.

Finalment, també cal destacarl'esforç d'adaptació del textt a l'actualitat: és a dir, aquí els personatges també busquen la fama, però s'intenta remarcar molt més l'objectiu de trobar.se a sí mateixos. 

Tot plegat, gaudim de més de dues hores d'un espectacle trepidant que no recordarà exactament al "Fame" original, però sí complaurà als amants del gènere, feliços aquestes setmanes per la proliferació de musicals a la cartellera, ja siguin en castellà o català, Però aquest és un altre debat