Fama. El Musical

Musical

informació obra


Sinopsi:

Fama, el musical, versió d'èxit internacional, el fenomen de la cultura pop sobre la llegendària escola secundària d'arts escèniques de Nova York viu per sempre en el Teatre Apolo de Barcelona. Un musical internacional que continua arribant a les noves generacions d'artistes i públic amb grans oportunitats per presentar un grup de talents divers i mostrar mitjans artístics com el ball, el cant, l'actuació, el rap i el mestratge musical.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Fama. El Musical

09/10/2021

Agafar «Fama» i posar-se a ballar

per Andreu Sotorra

Una de les garanties de les produccions en les quals hi ha la mà de Coco Comín és fer un espectacle ben acabat. En la posada en escena del musical «Fama», que ja va tenir una primera versió el 2004 i que va fer una extensíssima gira, aquesta garantia s'hi retroba novament. No és hora ara, però, de fer comparacions amb un anterior musical dirigit per Coco Comín, «Chicago». En aquella ja llunyana ocasió, el teatre era el vell Arnau —qui l'ha vist i qui el veu—, tot un clima i un ambient inimitables. Per alguna cosa li va valdre aleshores el Premi de la Crítica de les Arts Escèniques de Barcelona.

L'argument de «Chicago», a pesar dels anys, sempre ha continuat enganxant l'espectador, a pesar del crack cinematogràfic. En canvi, l'argument de «Fama» inevitablement s'ha anat diluint amb el temps. I qui sap si l'ús i abús de promocions televisives com les Operaciones Triunfo no l'han convertit en una caricaturització de la realitat. Potser sí que en aquest cas seria hora, doncs —com ja deia en l'estrena de la primera versió de «Fama» del 2004— de recuperar el fons argumental i aprofundir en aquells aspectes que són més contemporanis que mai: violència, sexe, drogues i racisme.

Però no siguem més “famistes” que «Fama». Com que la garantia Coco Comín deia que està servida, el buit argumental de la versió de «Fama» se supleix de sobres amb la interpretació musical i coreogràfica, amb algunes interpretacions de primera fila que posen novament el llistó més alt del que ha de ser ara ja una producció musical que pretengui oferir un espectacle complet com aquest que ara es pot veure i que és una empresa, una vegada més, no exempta de risc, tenint en compte els temps que corren, pel gruix del repartiment tant actoral com musical i tècnic.

Coco Comín ha jugat obertament amb les possibilitats d'un escenari de les dimensions del Teatre Apolo, com ho va fer abans amb el Teatre Tívoli i també el mateix Apolo on hi va tornar. En aquest sentit, els espais amb doble joc al fons ofereixen alguns dels moments coreogràfics, musicals i escenogràfics més agraïts.

«Fama» és un espectacle molt coral. Però això no treu que la versió incideixi més en alguns dels personatges, els principals protagonistes de la història. Davant la interpretació de compromís en els moments estrictament teatrals, el muntatge de «Fama» té altres mèrits: un bon cos de ball —com més temps passa, més a l'alçada de grans companyies internacionals—, una bona direcció musical i una enganxadissa interpretació de cadascuna de les peces. Aquí, fins i tot amb una peça de regal nova de trinca amb interpretació de claqué afegida perquè no sigui dit que tot és com era abans.

El número de cloenda amb la cantant estrella sempre acaba posant ritme a la mítica peça de «Fama» que és el cuquet que hauria de servir perquè els espectadors de totes les generacions que en surten satisfets facin córrer el boca-orella, ni que sigui taral·lejant en anglocatalà allò de “feim...!”, als nous espectadors.

Aquesta renovada producció de «Fama», amb Coco Comín d'ànima i mestra de cerimònies, s'afegeix a l'allau de grans musicals que sobtadament —i curiosament tots en espanyol, un avís per a qui hauria de donar suport a la producció catalana— han fet despertar Barcelona de la letargia de la mascareta. Tota una operació de teatre musical de risc a la recerca d'un públic de teatre comercial i d'evasió que planta cara als mals averanys escènics i que no només farà pujar les estadístiques d'ocupació de la temporada sinó que sembla que ha aconseguit fins i tot que el sector teatral recuperi el reclamat 100% d'ocupació d'aforament perdut en l'últim any i mig per les restriccions sanitàries. Mai més ben dit, és cert allò que diuen que qui canta... i balla, els seus mals espanta. (...)