T'estimo si he begut

informació obra



Autor:
Empar Moliner
Direcció:
David Selvas
Intèrprets:
David Bagés, Mamen Duch, Mercè Martínez, Carme Pla, Marta Pérez, Àgata Roca, Ernest Villegas
Direcció Musical:
Andreu Gallén
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Maria Armengol
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Roger Àbalos
Coreografia:
Pere Faura
Vídeo:
Mar Orfila
Ajudant de direcció:
Daniel J. Meyer
Producció:
T de Teatre, La Brutal, Dagoll Dagom
Sinopsi:

Sempre que escrius històries t’imagines cares de personatges i al teu cap hi ressonen els diàlegs. Tothom em diu que sempre, en els contes, hi explico molt com són els tons de veu dels personatges. Algun cop m’han fet un elogi bonic: “Aquests contes són molt teatrals”.

Però no em podia imaginar que la tindria, la teatralitat. I va i em regalen això. El teatre. Unes ties que admiro, una companyia que admiro, un director que admiro decideixen que tots aquests personatges (no gens carismàtics, no gens agraciats i potser una mica còmics) pujaran a l’escenari. Jo els “veuré” i els “sentiré”.

Un escriptor sempre té influències d’altres escriptors, és clar, però també de moltes altres coses de la vida. D’un quadre que ha vist, d’algú a qui ha estimat, d’un vi que s’ha begut, d’una cançó que ha sentit. Puc dir que Dagoll Dagom, T de Teatre i La Brutal han influ en la meva vida: he sortit trasbalsada (aquesta és la paraula) d’algunes de les obres que han fet. He sortit cantant I volent abraçar desconeguts.

Hem triat els contes més divertits (també n’hi ha algun de tristot, sí, no s’ha pogut evitar). Espero que les meves obsessions siguin també les vostres. M’agradaria que sortint de veure l’obra (els que no som del ram sempre diem “obra” i no “espectacle”) també volguéssiu cantar i abraçar desconeguts (entre els que m’incloc).

Empar Moliner

Crítica: T'estimo si he begut

12/12/2020

Divertida astracanada amb cançó

per Jordi Bordes

Els tòpics més efectius d’Empar Moliner funcionen des del minut zero: El món caspós del bingo, l’alcohol com a antídot per a superar la timidesa social; el sexe com a lubricant de l’amor i un desig de col·locar l’home en una situació sempre ridícula, com a venjança creativa d’una escriptora d’impulsos. De fons, i tant, tota la mala llet del món, amb les crítiques velades al racisme; la fiblada als que pretenen ser políticament correctes (una gent acomodada i que no en vol saber res de la misèria de les classes obreres); i a suportar una mentalitat catòlica de la transició (sensació de culpa, però dret a pecar repetidament). Els monòlegs funcionen sols, en la maquinària T de Teatre dels inicis. Amb una forta dosi d'humor portat al surrealisme i amb petites càpsules amargues, de descompressió, de petiteses que defineixen molt millor que un Curriculum vitae.

Es deixen embriagar per la música, només puntualment, que funciona com a sintonia d’aquest carrussel de misèries d’amor passades pel tamís picant de l’humor. I sí, el riure es contagiós i sona prou sorollós en una platea divertida, també per sota de les mascaretes. David Selvas és un gran defensor d’introduir música a l’escena, provant d’emular la intensitat dels concerts. Certament, no aconsegueix la mateixa rotunditat que a La importància de ser Frank. En part, perquè la música és enllaunada: cap intèrpret es marca un puntejat de guitarra, ni un solo de bateria. També és cert que l'escena no ho necessita. Que les situacions són molt divertides, gràcies a la vis còmica de tota la companyia. I si és previsible en el mostrari de personatges de les de T de Teatre (la substitució d'Àgata Roca per Rosa Gàmiz recupera el quartet original de Petits contes misògins) o de Mercè Martínez (des de Maremar pero també amb comèdies com No són maneres de matar una dona) sobta més en la trajectòria de David Bagés (històric de Carme Portaceli amb L'auca del senyor Esteve però també Fairy o Rita amb Marta Buchaca) i , sobretot Ernest Villegas (Un obús al cor). Però el mes important és que transmeten el bon rotllo de l'escena; les ganes de jugar a mentir-se, hagin begut més o menys.

Cada gag té el seu chim-pum ben definit. Com ha de ser en la comèdia. Només hi ha l'excepció en l'escena que una parella declara davant d'uns mossos d'esquadra l'aparent cas de bullying del seu fill a l'escola. Segurament, és el quadre més delicat amb una parella que reprodueix els rols que pretenen denunciar. Aquell silenci, tant a contracor, com de sensació de descobrir on pot estar el gir final, deixa desemparat l'espectador. Vist amb distància, probablement és l'escena més punyent de tota la sèrie.

T de Teatre i Dagoll Dagom ja van sumar esforços amb una peça de comèdia amb to shakesperiana que va fer diana al Poliorama (La tendresa). Ara, s'hi ha sumat La Brutal afegint-hi l'espai des d'on narrar aquests contes. I la força imaginativa d'un cinisme excel·lent d'Empar Moliner. Són quatre trumfos per a aconseguir una comèdia que distreu i diverteix durant dues hores, veient com pot arribar a ser d'avorrit provar les posicions del Kama-sutra amb parelles diferents (divertida Marta Pérez, en la seva faceta de cantant). O com la glòria de fer una marató és efímera (forta Carme Pla, per a un personatge que lluita i que perd un cop i un altre). L'escena de la Via Làctia (com la broma que el Poliorama serà un bingo en pocs anys) és la que construeix un quadre en directe radicalment exagerat. és on la coralitat de T de Teatre manté millor el cos a cos amb el públic. En aquesta pòcima de talents, acaben guanyant les que estan a escena. I les bromes metalingüístiques ("Vinc o vengo?", "Vaig o ving", "Bing... o bang!") que tant bé podrien ser per titular es queden en foc d'encenalls. A les anècdotes dels contes els sobrepassa la interpretació i les ganes de joc i de compartir teatre amb el públic (i,si vol, amb l'Oriol Mitjà!)