Un obús al cor

informació obra



Direcció:
Oriol Broggi, Ferran Utzet
Intèrprets:
Ernest Villegas
Autor:
Carlo Goldoni
Adaptació:
Pau Carrió
Producció:
La Perla 29
Estrena:
Temporada Alta 2016, Temporada Alta 2016
Il·luminació:
Quim Blancafort
So:
Damien Bazin (col·laboració), Roger Ábalos
Ajudant de direcció:
Paula Blanco
Sinopsi:

Un obús al cor, una bomba explosiva que replanteja de nou els vincles amb els pares, la veritat de la vida i l’avidesa de la mort. Un monòleg de Mouawad en el que trobem quasi un resum de tota la sèrie de La sang de les promeses. Un text d’un altíssim voltatge. Un treball íntim amb l’Ernest i dirigit a quatre mans.

Premi de la Crítica 2016 categoria il·luminació (Quim Blancafort)

Ernest Villegas, finalista en la categoria d'actor. Premis de la Crítica 2016

Crítica: Un obús al cor

18/11/2016

Ernest Villegas es destapa al sorral de la Biblioteca de Catalunya

per Jordi Bordes

Si poc es pot dir gaire res nou del text, obsessiu i d'una tragèdia èpica constant, de Wadji Mouawad (al monòleg de Soeurs buscava una comicitat que no apareix en aquest text, que és un nou cop de puny) sí que es pot destacar molt el treball d'Ernest Villegas. Al sorral de la Biblioteca, amb una cadira, una cortina i un parell artefactes ben artesanals és capaç de traslladar la història d'una sala a l'altra, i d'anar mostrant cada racó de l'ànima i la memòria d'aquest personatge (que s'ha llevat per la trucada que l'avisa que la mare es mor). És cert que està molt ben acompanyat per una il·luminació que marca els moments de major intimitat els llums a mitja alçada i que enquadra espais i passadissos amb uns simples focus estratègicament instal·lats. L'espai sonor, potser, hi ha moments que s'excedeix. Perquè ja és suficient percebre l'emoció i l'ambientació de l'espai a partir del cos i l'actitud de l'actor.

 La petja de Broggi i Utzet certifiquen que és una aproximació totalment Perla29, que s'hi reconeixen de seguida els codis estètics. Com ara, la projecció dels núvols finals, que en comptes de ser d'un blau vibrant (com a 28 i mig, si és que l'hemeroteca no se'ns ha capgirat) es presenta grisot, carregat, tempestuós.

Mouawad insisteix en l'autobús incendiat. Amb les víctimes innocents. Amb els germans bessons que identifiquen infància amb la guerra civil del seu país i adolescència amb l'exili al Canadà. Amb el referent puntal de la mare, aquí tant estimat com odiat, a conseqüència de la ràbia, de la sensació de pèrdua. Fa una bonica reflexió sobre no saber mai quan comença una història, ni poder concretar l'abans d'aquest capítol.  La seva subjectivitat porta a traslladar tot el que li succeeix a la història anònima dels exiliats. Mouawad sempre fa viatjar els seus personatges, d'un lloc a un altre. Són viatges iniciàtics. en realitat, la montanya russa d'emocions podrien succeir en la mateixa cadira dins de la cambra on la mare perd la consciència per sempre. L'amor i la reconciliació amb un mateix és l'unic refugi vàlid per a Mouawad.