Un obús al cor

informació obra



Direcció:
Oriol Broggi, Ferran Utzet
Intèrprets:
Ernest Villegas
Autoria:
Carlo Goldoni
Adaptació:
Pau Carrió
Producció:
La Perla 29
Estrena:
Temporada Alta 2016, Temporada Alta 2016
Il·luminació:
Quim Blancafort
So:
Damien Bazin (col·laboració), Roger Ábalos
Ajudant de direcció:
Paula Blanco
Sinopsi:

Un obús al cor, una bomba explosiva que replanteja de nou els vincles amb els pares, la veritat de la vida i l’avidesa de la mort. Un monòleg de Mouawad en el que trobem quasi un resum de tota la sèrie de La sang de les promeses. Un text d’un altíssim voltatge. Un treball íntim amb l’Ernest i dirigit a quatre mans.

Premi de la Crítica 2016 categoria il·luminació (Quim Blancafort)

Ernest Villegas, finalista en la categoria d'actor. Premis de la Crítica 2016

Crítica: Un obús al cor

04/12/2016

Un excel·lent Villegas de la mà de Mouawad

per Iolanda G. Madariaga

Vam conèixer a Wajdi Mouawad a Littoral (Temporada Alta, 2010), d’allí ens vam precipitar a reprendre el film Incendies (dirigit per Denis Villeneuve, 2010) i vam veure com Oriol Broggi en feia una colpidora posada en escena el 2012. Tres anys després vindria Cels. D’aleshores a ençà, hem tingut l’oportunitat de veure al propi Mouawad a l’escenari del Lliure (Seuls, 2014) o a la fantàstica actriu Annick Bergeron a Soeurs(Grec, 2015). Un obus dans le cœur (2007) pren la forma primera d’una novel·la, com és comú en l’obra de Mouawad, però, la veu que predomina en aquesta és la primera persona i és fa difícil destriar allò que no pertany a l’autobiografia en el relat. Ressona però la veu de Camus a L’estranger tenyida d’humanisme en una història que parteix de la noticia de la imminent defunció de la mare. El jove protagonista narra el seu periple per assistir a la darrera alenada de la seva mare. Ho fa en un present històric que, per moments, abandona per lliurar-se a diferents flashbacks de l’epopeia familiar que els ha portat des del Líban en guerra a l’actual Canadà. La traducció és de Ramon Vila, actor de la casa, bregat en l’escena i experimentat en la força de la paraula justa en el moment precís. Oriol Broggi amb Ferran Utzet dirigeixen els passos d’un esplèndid  Ernest Villegas en el seu primer monòleg. En fan un espectacle auster, quasi nu, si no fos per les acurades projeccions de Francesc Isern i la il·luminació de Quim Blancafort. Villegas transita sense dificultat aparent per la nit de la glacial ciutat canadenca com una torxa irada. Amb un punt “Salinger”, es precipita a una cursa que sent perduda per atrapar l’instant. Entre tots aconsegueixen desfermar un torrent d’emocions que van des d’una realitat molt concreta al més universal; però és Villegas qui commou, qui es mostra extremadament fràgil i ens mena als nostres propis deserts interns on sempre hi fa molt fred.