La tendresa

Teatre

informació obra


Traducció:
Joan Lluís Bozzo
Intèrprets:
Laura Aubert, Elisabet Casanovas, Javier Beltrán, Marta Pérez , Jordi Rico, Ferran Vilajosana
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Il·luminació:
Pedro Yagüe
Composició musical:
Fernando Velázquez
Caracterització:
Eva Fernández
Producció:
T de Teatre, Dagoll Dagom
Sinopsi:

T de Teatre i Dagoll Dagom coprodueixen la versió catalana de l’aclamadíssima comèdia d’Alfredo Sanzol La ternura. Sanzol ha estat guardonat amb el Premio Nacional de Literatura Dramática 2017 i el XII Premio Valle-Inclán de Teatro per aquesta mateixa obra.

L'autor s'ha inspirat en l'univers de les comèdies de Shakespeare per dirigir una enginyosa comèdia romàntica de llenyataires i princeses que ens parla de la impossibilitat de protegir-nos del mal que ens pot fer l'amor. Si volem estimar hem d'arriscar-nos a patir.

La tendresa narra la història d'una reina una mica maga i les seves dues filles, que viatgen en l'Armada Invencible, obligades per Felip II a casar-se en matrimonis de conveniència amb nobles anglesos després d'haver envaït Anglaterra. La reina Esmeralda odia els homes perquè sempre li han condicionat la vida i li han robat llibertat, així que no està disposada a permetre que les seves filles tinguin el mateix destí que ella. Quan l'Armada passa a prop d'una illa que la reina considera deserta, provoca una gran tempesta que enfonsa el vaixell on viatgen. El seu pla és quedar-se a viure en aquesta illa amb les seves filles per no haver de tornar a veure mai més cap home. El problema és que escullen una illa on des de fa vint anys hi viu un llenyataire amb els seus dos fills, que s'hi van amagar per no tornar a veure una dona en la seva vida. Quan la reina i les dues princeses descobreixen que no estan soles, es vesteixen d'homes per protegir-se. I aquí comencen les aventures, els embolics, els enamoraments i les confusions.

Crítica: La tendresa

22/01/2019

Un plaer pels sentits i un gaudi per a la salut

per Jordi Bordes

S'han alineat els astres una altra vegada. Alfredo Sanzol ha escrit una comèdia, amb evidents essències shakesperianes, que planteja un joc escènic ben senzill, sense massa pretensió psicològica, però amb una gustosa posada en escena. Els sis actors hi entren a tot drap, sense reserves, com un joc de canalla, absorbent. Passen quasi dues hores d'una revolada. Es diverteixen i contagien al públic, enriolat i dels que, tot just seure, es desfan el nus de la corbata per estar-se més còmode. 

La peripècia que planteja Sanzol és tant vella com la guerra de sexes (homes que no volen saber res de les dones; i dones que volen viure lluny de cap home). I, evidentment, aquest antagonisme fa que topin els uns amb els altres, amb tots els equívocs del mostrari. El destí els hi juga una mala passada i els plans enginyosos de la reina i mare fan fallida un cop i un altre. La peça té llarga vida al Poliorama i, la tindrà també més enllà de la cartellera de Barcelona. Té el regust d'èxit acabat d'estrenar. Perquè és enginyosa, té la complicitat imprescindible amb el públic (recorden aquell La importància de ser Frank?)  i els actors despleguen una notable paleta de colors interpretatius. També és bonic veure com casen intèrprets de tres moments diferents: T de Teatre (Marta Pérez i Jordi Rico); exprimera Kompanyia Lliure (Laura Aubert, Javier Beltrán); i els joveníssims (Elisabet Casanovas i Ferran Vilajosana). 

El relat del dramaturg i director és prim i, prou previsible, però la gràcia del treball és la forma en com arriba el cataclisme amb forma de final feliç i la manera en com s'executa. A la shakesperiana, sense pràcticament cap recurs escènic. Només amb les entrades i sortides (un punt vodevilesques) i amb el joc d'anar colant (barroerament, com un joc dins del joc) títols, situacions i personatges de Shakespeare. No hi ha cap reivindicació, Només la satisfacció de compartir fantasia amb els actors i el públic. Per cert, que connecten amb Afanys d'amor perduts del TNC en vincular el fracàs de la Armada Invencible de Felip II com l'arrencada del despropòsit més còmic. També en aquella ocasió el joc, és la clau principal de l'engranatge.

Sanzol és un autor intuïtiu, que es deixa sorprendre dels personatges mentre escriu petites escenes (Delicades). L'experiment amb Teatro de la Ciudad d'atrevir-se a escriure a la manera dels tràgics grecs (Edipo, rey)o, ara, en clau shakesperiana, ha suposat un complex repte que han sabut resoldre desarmant cada fórmula, des de l'experimentació escènica. D'entrada, la comèdia sembla prima i previsible (que ho és) però aguanta el ritme i la tensió gràcies a un ajustat receptari de subtilitats. Potser algú dirà que Sanzol s'ha deixat anar per la comèdia del traç gros. De cap manera. La trama es de personatges divertidament patètics, però la fusteria teatral és curada amb els ribots més selectes. I sí, sona molt  propera, quan les dones reivindiquen no haver de dependre dels mascles per a ser lliures. La llibertat està en decidir amb qui i com compartir la vida.