Còctel de Shakespeare. És una recepta patentada i sacsejada a la coctelera pel mateix dramaturg i director Alfredo Sanzol (Madrid, 1972), que amb «La ternura», traduïda al català per a aquesta ocasió per Joan Lluís Bozzo (Dagoll Dagom), va obtenir el 2018 el premi Valle-Inclán. Tot i que es tracta d'un text original, les influències i referències extretes de les obres shakesperianes són evidents, no amagades i buscades expressament. Els espectadors les aniran descobrint a manera que avança la trama però, per si els falla la memòria, de tant en tant hi escoltaran algun dels títols emblemàtics de l'autor en boca d'algun dels personatges de l'obra, com per exemple quan la reina maga afirma, en relació al desori de l'acció, que hi ha hagut “molt de soroll per no res”.
Alfredo Sanzol ha escrit un relat sobre els alts i baixos de l'amor, la dependència dels pares i els fills, la manipulació del despertar adolescent a la vida amorosa i la hipocresia misògina del rebuig de les dones per part dels homes i dels homes per part de les dones. I tot en clau de comèdia, a vegades amb aires de barraca, a vegades de barraca estripada, a vegades de barraca esbojarrada, sovint burxant en els recursos de l'humor i tendint a parodiar l'embolic modern de portes i finestres recanviades aquí per entrades i sortides simbòliques en espais aparentment boscosos o en espais indefinits. Riure en clàssic fa de més bon riure.
Els espectadors shakesperians no podran evitar de veure-hi picades d'ullet a obres com «La tempesta», «Nit de reis», «Al vostre gust», «Molt soroll per no res» o «Somni d'una nit d'estiu», entre algunes altres. L'autor de «La tendresa» confessa que n'hi ressonen fins a una catorzena.
El dramaturg Alfredo Sanzol s'ha inventat una història de caire èpic amb una reina, Esmeralda (l'actriu Marta Pérez, de T de Teatre) i dues filles (les actrius Laura Aubert i Elisabet Casanovas) que són víctimes de l'opressió del rei Felip II de Castella —dit, per cert, el Pudent—, quan a bord de l'Armada Invencible, es podrien veure obligades a acceptar matrimonis de conveniència amb nobles anglesos, un cop envaïda Anglaterra.
La reina no vol que les seves filles passin pel que ella ha passat, sota el jou dels homes sense llibertat. I amb els poders màgics de què disposa —la història té aires de conte fantàstic— desencadena una tempesta sobre l'Armada Invencible per poder naufragar i, sense ni mullar-se els peus!, arribar a una illa aparentment deserta on els espectadors ja saben que des de fa anys hi habiten solitaris un pare llenyataire (l'actor Jordi Rico) i els seus dos fills (els actors Javier Beltrán i Ferran Vilajosana) per fugir de caure en mans de cap dona durant la resta de la seva vida.
Queda clar, doncs, quin és el plantejament i quin serà el conflicte. Com es de fàcil passar de l'odi contra l'home / la dona a l'amor per l'home / la dona. Amb algunes cantarelles populars en la línia de marxa “xiruquera” de muntanya o de l'«aibou, aibou» del conte dels Set Nans amb destral inclosa, i així, anar-hi anant, fins als últims quinze minuts del muntatge —només per aquesta última escena val la pena esperar l'hora i tres quarts de durada— quan, gràcies a l'elixir màgic de la Nit de Sant Joan, els sis protagonistes —les tres parelles— de «La tendresa» cauen en una orgia d'amor col·lectiva, tant de paraula com de fet. I és que, com deixa anar el llenyataire de l'illa deserta en ple èxtasi de fogots amorosos: “¿Què diu en Romeu a la Julieta...? Que la tinc dreta!”. Tot mol tendre. (...)
