Quan arriba l’estiu la cartellera teatral es vesteix de lleugeresa i hi sovintegen les comèdies desenfadades que no busquen massa més que fer gaudir els espectadors aprofitant les obligades sortides nocturnes caniculars. La Coralina de La Perla 29 al Teatre de la Biblioteca és un exemple paradigmàtic d’aquesta tendència que té, però, el màxim exponent en La tendresa, la comèdia d’Alfredo Sanzol que, any si any també, des de 2019, reapareix als escenaris quan arriba la calor com si d’El petit príncep dels adults es tractés.
No és per menys. La tendresa es un artefacte escènic senzill però molt ben parit que, a còpia de reposicions, ha arribat al punt just de cocció. Coproducció entre T de Teatre i Dagoll Dagom té, a més, el millor de cada casa: humor fresc i a voltes descarnat, contundència interpretativa i una amabilitat escènica pensada per impactar en un ampli espectre d’espectadors, des d’aquells que només volen gaudir d’una bona estona fins a els que, sense refusar aquesta circumstància, volen un cert valor afegit dramatúrgic.
La tendresa és la història d’una reina, la Reina Maragda, que fugint del matrimoni forçós de les seves dues filles les trasllada per art de màgia a una illa deserta en la qual pretén instal·lar-s’hi per tal de no veure els homes mai mes. Intenta constituir una República de Dones sense saber que, a la mateixa illa, hi viuen tres llenyataires, un pare i els seus dos fills, que hi van arribar fa 20 anys pel mateix motiu: fugir de les dones. El conflicte està servit. Embolics, transvestisme, malentesos, encanteris i equivocs s’encarregaran de fer avançar la trama fins a un epíleg bastant surrealista que el respectable accepta de bon gran i premia amb una standing ovation final.
La peça de Sanzol proposa un joc inversemblant per a un públic obert i disposat a jugar, que no busqui un teatre argumentalment lògic sinó uns personatges i unes situacions divertides. I, a més, i aquí el principal tret de la personalitat del muntatge, que el fa anar un punt més enllà del simple divertiment: La tendresa és també un exercici d’inspiració dramatúrgica shakespeariana, formalment i filosòficament. I la veritat és que Alfredo Salzol no té la volada poètica de Shakespeare, ni ho pretén, però aconsegueix una molt bona imitació del bard amb qui fins i tot s’atreveix a jugar col·locant alguns dels seus títols com a rèpliques dels personatges tot reptant l’espectador a trobar-los.
Formalment, doncs, la cosa és enginyosa i divertida. Però probablement no seria del tot suficient sense un repartiment que li dona la volada definitiva. Sanzol, que també ho dirigeix tot plegat, aconsegueix que els intèrprets s’instal·lin en el to adequat per mantenir-se en el terreny de la comèdia ‘elegantota’ i no caure en el precipici de la facilitat. La inefabilitat de Marta Pérez i la bis còmica de Jordi Rico encapçalen un repartiment en què els ‘joves’ no es queden curts. Hi trobareu una Laura Aubert extraordinària (com sempre) , un Albert Prat i una Anna Castells còmicament aplomats i un Ferran Vilajosana efectiu per bé que, en algun moment, excessivament orgànic.
Amb un bon fonament i uns pilars sòlids, a La tendresa no li cal res més. Per això l’escenografia d’Alejandro Andújar aposta per la senzillesa amb un simple teló de fons que, a cavall entre un bosc i un palau, facilita les entrades i sortides ràpides i gairebé vodevilesques que requereix el text; una il·luminació èpica de Pedro Yagüe i un vestuari perfecte d’Eva Fernández.
