La importància de ser Frank. La Brutal

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
David Selvas, Cristina Genebat
Traducció:
Cristina Genebat
Intèrprets:
Laura Conejero, Mia Esteve, Paula Jornet, Paula Malia, Norbert Martínez, Ferran Vilajosana/ Miki Esparbé, Jaume Madaula/ David Verdaguer
Escenografia:
Jose Novoa
Vestuari:
Maria Armengol
So:
Lucas Ariel Vallejos
Composició musical:
Paula Jornet
Direcció Musical:
Pere Jou
Ajudantia de direcció:
Sandra Monclús
Caracterització:
Paula Ayuso
Assesoria de moviment:
Pere Faura
Producció:
TNC, La Brutal
Sinopsi:

La gloriosa trajectòria d’Oscar Wilde va quedar arruïnada sobtadament amb la condemna a dos anys de presó que l’acusava d’indecència per la seva vida privada, només tres mesos després d’haver estrenat aquesta comèdia.

L’escriptor, que no es refaria d’un cop tan dur, ja havia denunciat sovint la hipocresia d’una societat cada cop més conservadora i controladora sobre la intimitat dels seus ciutadans. Una hipocresia que, de manera premonitòria, esdevindria la protagonista d’aquesta deliciosa obra mestra sobre els embolics amorosos de dos joves britànics i les seves secretes dobles vides, la qual anticipa algunes de les principals avantguardes del segle XX.

Finalista a espectacle dels Premis de la Crítica 2018

David Verdaguer finalista a actor dels Premis de la Crítica 2018

Laura Conejero finalista a actriu dels Premis de la Crítica 2018

Paula Jornet, Premi a música original/adaptada dels Premis de la Crítica 2018

Laura Armengol, finalista a vestuari als Premis de la Crítica 2018

Paula Jornet, finalista a revelació a Premis de la Crítica 2018

Crítica: La importància de ser Frank. La Brutal

04/05/2018

Divertida intranscendència pop amb les fiblades d'Oscar Wilde

per Jordi Bordes

Magistral salt mortal. Oscar Wilde es un autor que dóna molt de respecte per fer-hi adaptacions. Perquè es un mestre i en la seva fusteria teatral hi posa les repliques brillants de contrapunt, d'ornament. I es fa impossible moure'l un centímetre del temps i dels personatges que va crear fa un segle. David Selvas i Cristina Genebat han traslladat aquesta deliciosa alta comèdia (d'una peripècia un tant ingènua però que tothom compra que acabi amb un happy end) en un to pop. És la clau de volta perfecta. 

Efectivament, el somriure naïf de La, La Land transita pels actors i pels espectadors durant bona part del muntatge. Les màximes de Wilde cauen afilades sempre dins de la diana i, dites com si res, des del major cinisme, amb una provocació constant (i que fa molt recomanable la compra del llibre a la sortida del teatre). La peça respira un bon rotllo (similar a L'hostalera en la que també hi intervenia David Verdaguer) molt necessari en aquests mesos convulsos polítics. Evidentment, no és mirall de ningú ni pretén desenvolupar cap gran tesi. Es canten les vergonyes aristocràtiques i son un bon espai per fer-ne escarni sense sortir-ne ferit. Les interpretacions són d'aquella frescor còmplice, d'un joc que tothom hi és convidat. Per això Norbert Martínez fa un paper de cambrer desmenjat i de mossèn enamoradís i predisposat magnífic, Laura Conejero assumeix el paper de víctima en aquells espais de llibertat que la moral és motiu de ridícul (magnètica, amb unes pauses que esclaten). Miki Esparbé i Verdaguer fan un duel constructiu de bons vivants que es pensen ser més llestos que l'altre. Mia Esteve canta a l'amor madur divertidament. I les dues Paules (Paula Jornet i Paula Malia) posen el toc musical, de rebequeria infantil, de màgia inesperada quan arrenquen a cantar despreocupadament. El paper femení segueix sent molt subordinat al domini dels xicots però, en aquesta intimitat (certament la casa pairal esdevé un bosc d'Arden dels millors Somni d'una nit d'estiu), proven d'imposar condicions ben absurdes (que fan replantejar-se el canvi de nom amb bateig pel mig). 

La peça, que ja ha venut tot el paper a la Sala Petita del TNC, es traslladarà al Poliorama al juliol. Ja poden correr a comprar entrades perquè desapareixeran ràpid. És cert que l'estiu convida a la platja, però és que aquesta obra porta una alenada fresca molt més agradable que les llepades d'aigua salada. I sense necessitat d'arrebossar-se de sorra a la tovallola caldejada.