La importància de ser Frank. La Brutal

informació obra



Dramatúrgia:
David Selvas, Cristina Genebat
Traducció:
Cristina Genebat
Intèrprets:
Laura Conejero, Miki Esparbé, Mia Esteve, Paula Jornet, Paula Malia, Norbert Martínez, David Verdaguer
Escenografia:
Jose Novoa, Oriol Broggi
Vestuari:
Maria Armengol
So:
Lucas Ariel Vallejos
Composició musical:
Paula Jornet
Direcció Musical:
Pere Jou
Ajudant de direcció:
Sandra Monclús
Caracterització:
Paula Ayuso
Assesor de moviment:
Pere Faura
Producció:
TNC, La Brutal
Direcció:
Oriol Broggi
Sinopsi:

La gloriosa trajectòria d’Oscar Wilde va quedar arruïnada sobtadament amb la condemna a dos anys de presó que l’acusava d’indecència per la seva vida privada, només tres mesos després d’haver estrenat aquesta comèdia.

L’escriptor, que no es refaria d’un cop tan dur, ja havia denunciat sovint la hipocresia d’una societat cada cop més conservadora i controladora sobre la intimitat dels seus ciutadans. Una hipocresia que, de manera premonitòria, esdevindria la protagonista d’aquesta deliciosa obra mestra sobre els embolics amorosos de dos joves britànics i les seves secretes dobles vides, la qual anticipa algunes de les principals avantguardes del segle XX.

Finalista a espectacle dels Premis de la Crítica 2018

David Verdaguer finalista a actor dels Premis de la Crítica 2018

Laura Conejero finalista a actriu dels Premis de la Crítica 2018

Paula Jornet, Premi a música original/adaptada dels Premis de la Crítica 2018

Laura Armengol, finalista a vestuari als Premis de la Crítica 2018

Paula Jornet, finalista a revelació a Premis de la Crítica 2018

Crítica: La importància de ser Frank. La Brutal

23/07/2018

Una p... passada, senzillament

per Marc Sabater

La versió de La importància de ser Frank que La Brutal va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya i que posteriorment --en un miratge de país teatralment normal-- s'ha transferit al circuït privat, al Teatre Poliorama, és una p... passada. I es pot dir així, tal qual, de bones a primeres, perquè és el millor resum d'un espectacle d'aquells que creen espectadors, honoren els autors i fan brillar els actors, amén de convertir la funció en una festa de la qual tothom en surt feliç. I --perdó per la carrincloneria-- és tant bonic anar al teatre i veure el públic sortir content i satisfet!

Sense cap mena de dubtes, aquesta mena d'alta comèdia musical La Brutal ha convertit la peça d'Oscar Wilde ha de figurar amb majúscules daurades a la trajectòria de David Selvas com a director perquè ha fet diana total. L'espectacle comença amb un tema musical que és tota una declaració d'intencions, amb frases com (més o menys) "massa important, la vida, per ser massa seriós", "el deure és divertir-se" o "en aquesta vida, el menys freqüent que fem és viure". Partint d'aquestes constatacions, tant presents en el subtext del dramaturg anglès, Selvas es proposa presentar un muntatge fet amb total llibertat i sense coaccions de cap tipus i ho ha aconseguit tant que no només els espectadors s'encomanen d'aquesta llibertat, sinó que, a més, fa la impressió que el propi Wilde no dubtaria en posar-hi la seva signatura.

Llibertat total per descontextualitzar l'època, estirar les interpretacions fins a l'extrem, fer aparèixer personatges quan no els toca estar en escena, deixar la relació amb l'espectador en mans d'un cérvol dissecat, fer un canvi d'acte divertidíssimament vegetal... En fi, llibertat total per jugar fent teatre des del convenciment que aquesta aposta no fa res més que reforçar allò que Wilde va voler dir el 1895 i que, en essència, encara és vàlid avui en dia.

També cal dir que d'aquest exercici de generositat de Selvas en recullen el guant tot els implicats en la proposta, des de José Novoa amb una senzilla però magnífica escenografia fins al darrer dels actors, als quals no es pot formular cap objecció. La millor prova de la bona direcció de Selvas i de l'excel·lent to de la producció és que l'espectacle funciona igual (de bé) amb Jaume Madaula al Poliorama que ho feia amb Miki Esparbé al Teatre Nacional, tot i ser dos actors amb tessitures molt diferents. La química Madaula/Esparbé-David Verdaguer és el motor del muntatge, al qual la resta d'intèrprets afegeixen gasolina constantment. Com que ho fan tots, sense excepció, resulta fins i tot un punt injust destacar que Laura Conejero està senzillament rutilant i que Paula Jornet, amb la seva veu (i com a compositora dels excel·lents temes musicals) esdevé una de les sorpreses més grans i més positives del conjunt.

La importància de ser Frank és d'aquelles propostes capaces, reitero, de fer escola d'espectadors i, és més, de reconciliar molta gent amb el teatre. Un espectacle rodó, transparent, alegre i lliure en el qual la forma potencia el fons i viceversa i en el que tots els ingredients pugen a escena en estat de gràcia. I tot plegat sense renunciar ni a l'entreteniment ni a l'evident càrrega de profunditat que té el text original, però deixant al públic que en gaudeixi al nivell que vulgui.