La importància de ser Frank. La Brutal

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
David Selvas, Cristina Genebat
Traducció:
Cristina Genebat
Intèrprets:
Laura Conejero, Mia Esteve, Paula Jornet, Paula Malia, Norbert Martínez, Ferran Vilajosana/ Miki Esparbé, Jaume Madaula/ David Verdaguer
Escenografia:
Jose Novoa
Vestuari:
Maria Armengol
So:
Lucas Ariel Vallejos
Composició musical:
Paula Jornet
Direcció Musical:
Pere Jou
Ajudantia de direcció:
Sandra Monclús
Caracterització:
Paula Ayuso
Assesoria de moviment:
Pere Faura
Producció:
TNC, La Brutal
Sinopsi:

La gloriosa trajectòria d’Oscar Wilde va quedar arruïnada sobtadament amb la condemna a dos anys de presó que l’acusava d’indecència per la seva vida privada, només tres mesos després d’haver estrenat aquesta comèdia.

L’escriptor, que no es refaria d’un cop tan dur, ja havia denunciat sovint la hipocresia d’una societat cada cop més conservadora i controladora sobre la intimitat dels seus ciutadans. Una hipocresia que, de manera premonitòria, esdevindria la protagonista d’aquesta deliciosa obra mestra sobre els embolics amorosos de dos joves britànics i les seves secretes dobles vides, la qual anticipa algunes de les principals avantguardes del segle XX.

Finalista a espectacle dels Premis de la Crítica 2018

David Verdaguer finalista a actor dels Premis de la Crítica 2018

Laura Conejero finalista a actriu dels Premis de la Crítica 2018

Paula Jornet, Premi a música original/adaptada dels Premis de la Crítica 2018

Laura Armengol, finalista a vestuari als Premis de la Crítica 2018

Paula Jornet, finalista a revelació a Premis de la Crítica 2018

Crítica: La importància de ser Frank. La Brutal

08/05/2018

Un embolic vertiginosament divertit

per Toni Polo

De nou, la vigència dels clàssics. Wilde ens fa veure que la humanitat no progressa adequadament. La Brutal se’n fa un fart de riure (i de cantar) per demostrar-nos-ho. No es tracta de riure per no plorar: La importància de ser Frank és una comèdia prou coneguda (n’hem pogut veure muntatges al Gaudí, al Teatre Akadèmia...) que però, farcida de tots els elements característics de l’autor (un no acaba d’absorbir les rèpliques intel·ligents, iròniques, despietades del text), ens atrapa. És una exageració, un disbarat, un joc arriscat que David Selvas ens proposa amb una versió àgil amb un ritme vertiginós, utilitzant cançons en clau narrativa, divertides coreografies per fer el trànsit d’un acte a un altre i amb un elenc d’intèrprets que sap en tot moment què està representant.

Cada personatge és exprimit per extreure’n tot el suc. Tenim els dos amics que farien qualsevol cosa per satisfer els propis objectius... carnals (sense sospitar, potser, que l’amor els canviarà el guió); la cosina d’un, pretesa per l’altre; la fillola de l’altre, protegida per l’un; la mare incorrupta (o tot el contrari); el còmplice de tot plegat; la professora, pedra angular de tot l’enrenou... Tots plegats acaben, a través d'un embolic gairebé surrealista, convidant-nos a una festa.

Perquè l’escenografia, que ens endinsa, primer, a la noble casa londinenca de l’Algernon i després, mitjançant un ball florit i espectacular, a la del John (o Frank???) al camp, és acollidora que ens fa empassar encantats una autèntica comèdia més romàntica que crítica però, sobretot, divertida. La versió del text, retallada amb criteri i precisió, es recolza en les històries d’amor (sobtades, però eternes, per a tota la vida!) per plasmar la societat hipòcrita, les amistats traïdores, els interessos descarats... el món que tan mal va fer a Oscar Wilde i que, insisteixo, tan poc ha canviat des del segle XIX.  No es tracta més que tenir clar això per fer-nos passar una bona estona al teatre. No és una feina senzilla.