La importància de ser Frank. La Brutal

informació obra



Dramatúrgia:
David Selvas, Cristina Genebat
Traducció:
Cristina Genebat
Intèrprets:
Laura Conejero, Mia Esteve, Paula Jornet, Paula Malia, Norbert Martínez, Ferran Vilajosana/ Miki Esparbé, Jaume Madaula/ David Verdaguer
Escenografia:
Jose Novoa
Vestuari:
Maria Armengol
So:
Lucas Ariel Vallejos
Composició musical:
Paula Jornet
Direcció Musical:
Pere Jou
Ajudant de direcció:
Sandra Monclús
Caracterització:
Paula Ayuso
Assesor de moviment:
Pere Faura
Producció:
TNC, La Brutal
Sinopsi:

La gloriosa trajectòria d’Oscar Wilde va quedar arruïnada sobtadament amb la condemna a dos anys de presó que l’acusava d’indecència per la seva vida privada, només tres mesos després d’haver estrenat aquesta comèdia.

L’escriptor, que no es refaria d’un cop tan dur, ja havia denunciat sovint la hipocresia d’una societat cada cop més conservadora i controladora sobre la intimitat dels seus ciutadans. Una hipocresia que, de manera premonitòria, esdevindria la protagonista d’aquesta deliciosa obra mestra sobre els embolics amorosos de dos joves britànics i les seves secretes dobles vides, la qual anticipa algunes de les principals avantguardes del segle XX.

Finalista a espectacle dels Premis de la Crítica 2018

David Verdaguer finalista a actor dels Premis de la Crítica 2018

Laura Conejero finalista a actriu dels Premis de la Crítica 2018

Paula Jornet, Premi a música original/adaptada dels Premis de la Crítica 2018

Laura Armengol, finalista a vestuari als Premis de la Crítica 2018

Paula Jornet, finalista a revelació a Premis de la Crítica 2018

Crítica: La importància de ser Frank. La Brutal

10/05/2018

Selvas sap fer-se molt seva la genialitat de Wilde, omplint-la de música i picades d'ullet a la modernitat

per Ramon Oliver

Ho diu Harold Bloom. I si ho diu algú capaç d’establir un venerat ( tot i que de vegades  discutit ) cànon sobre les obres imprescindibles de la literatura occidental, no serè jo qui tingui la gosadia de negar-ho. Afirma Bloom que The Importance of Being Earnest és la millor comèdia britànica des de la shakesperiana Nit de Reis. I molt probablement tingui raó ,perquè tal i com afegeix el mateix Bloom som davant d’ “una obra miraculosa: perpètuament fresca i refrescant ;l’obra mestra de Wilde”. Per cert que a casa nostra hem tingut en pocs anys l’oportunitat de gaudir en tres ocasions d’aquest miracle de comèdia, que no fa masses estius va passar pel Teatre Gaudí Barcelona servida amb ben correcte classicisme, i que més recentment encara es va deixar caure per l’Akadèmia en una versió tan atenta al subtext que de vegades deixava passar de llarg el magistral humor del text. Això sense comptar el DVD que recull el molt impecablement  “british” i excel·lent  muntatge de l’obra que va triomfar a la cartellera londinenca l’any 2015, interpretat per un brillant  David Suchet transvestit sota la pell de  Lady Bracknell ( sí; la mateixa Lady  amb la qual fa ara mateix meravelles Laura Conejero). Si voleu recuperar la genuïna atmosfera victoriana que va acompanyar l’estrena de l’obra al seu moment, no us perdeu aquest enregistrament.

Però és el que tenen les comèdies que semblen un miracle: per molts cops que t’hagis rigut amb elles encara et poden sorprendre generant en tu una rialla inesperada, quan hi ha algú amb prou talent com per presentar-la davant teu d’una forma que mai no havies vist ni imaginat. I aquest és el cas de David Selvas i de l’equip artístic de La Brutal que , aliats amb el TNC, han convertit l’irresistible divertiment de Wilde en un no menys irresistible muntatge, d’aquells al llarg dels quals comproves com fins i tot l’espectador que ha entrat al teatre amb la cara més seriosa, s’acaba finalment rendit incondicionalment al joiós humor de la festa escènica . Un humor que Selvas i els seus han farcit de ritme pop i cançons –tantes, que de vegades situen l’espectacle al llindar del musical,  tot i que sense acabar mai de donar el pas -,  i d’originals resolucions escenogràfiques ( impagable ,el moment en el qual tota la companya converteix un elegant saló londinenc en un eufòric jardí mentre executa una eixerida coreografia de Pere Faura ) . I al qual li han canviat la seva temporalitat inicial, per deixar clar que els absurds genials  mitjançant els quals Wilde no solament se n’en reia de les convencions i hipocresies de la seva època  sinó que feia que se n’en rigués el mateix sector del públic cap el qual llançava les seves ironies, encara que els canvis de context, continuen estant meravellosament esmolats.

Selvas i Cristina Genebat han preparat una versió de l’obra que retalla d’aquí i d’allà. I que potser modifica lleugerament la idiosincràsia d’alguns dels personatges: penso especialment en la parella formada per la institutriu Leticia Prism i el reverend Canon Chasuble (aquí ficats en la pell d’una excel·lent Mia Esteve i d’un eficaç Norbert Martínez al qual li toca desdoblar-se per exercir també funcions de majordom )que han perdut un xic la seva babau ingenuïtat plena de romanticisme reprimit per lliurar-se a un joc  maliciós . Tant, com per convertir una cançó sobre l’ús metafòric de la melmelada en quelcom molt proper a un cuplet picant del Paral·lel d’altres temps: la  despistada ( molt despistada) senyoreta Prism original, mai cantaria coses així donant-li aquesta intenció, si fos conscient –aquesta dona de vegades no es conscient del que fa!- del que està cantant! Però tant sa val. Aquestes petites infidelitats potser alterin una mica el caràcter que Wilde li va imprimir als protagonistes de la comèdia , però no rebaixen en absolut l’exhibició d’enginy de qui els va crear.

Selvas compte per això amb un repartiment a l’altura de les circumstàncies. Començant, com ja ho he fet abans, per una sensacional Laura Conejero . Des de sempre, Lady Bracknell ha estat un d’aquells personatges falsament  secundaris capaços de menjar-se tot el que tenen al seu voltant un cop irrompen a l’escenari: no per res, actors protagonistes com ara Suchet han volgut també fer-se la seva. I Conejero , ben conscient d’això, es fa també seva a la Lady amb cada gest, amb cada modulació de la veu per tal d’aconseguir  que cada rèplica del personatge llueixi en tot el seu mordaç esplendor , amb cada mirada còmplice – tot i que no exempta de l’arrogància que li correspon a  tan senyorial personatge – adreçada al públic que té davant seu. Parlant de complicitats: la que estableixen amb molta gràcia  l’Algernon de David Verdaguer i el John de Miki Esparbé ( o potser hauríem de començar a anomenar-los Frank a tots quatre?)  , en va també ben plena de química. Encara que tampoc es quedin curtes –crec que es creixen a mesura que avança la funció-  la Cecily de Paula Jornet ( a la qual li devem també els temes musicals de l’espectacle) i la Gwendoline de Paula Malia, aquestes noies incapaces de confiar el seu amor i la seva vida a ningú que no es digui Frank ( ja ho sabeu nois; o us torneu a batejar o ho teniu tot perdut). Us sembla una condició absurda ? I doncs; ben mirat, tant com pugui ser-ho qualsevol dels irracionals condicionants que posem en marxa a l’hora d’enamorar-nos d’algú altre, sovint mancats de la més elemental lògica . Com diu David Selvas, al cap i a la fi elles “viuen amb tanta o més intensitat la seva vida somniada que no pas la vida real”. I això – com diu també Selvas, i com segurament subscriuria el mateix Wilde- no deixa d’expressar un sentiment de llibertat que va més enllà dels límits imposats per la realitat. I com diu un altre personatge de Wilde que no surt a aquesta obra però que el dossier de l’espectacle ha tingut la gentilesa de tenir en compte “com més estudiem l’art, menys cas li fem a la natura. El que de veritat ens revela l’art és la falta de pla de la natura, les seves singulars barroeries, l’extraordinària monotonia , la condició absolutament inacabada”. Indubtablement, l’art de Wilde revela aquests trets de la natura humana, i ens fa riure d’ells i de nosaltres mateixos. I així ho podem comprovar de nou gràcies a aquest muntatge (al qual – ja posats- potser li sobri alguna lleugeríssima  reiteració musical ) que sap com fer-li justícia al mestre sense renunciar mai a la inventiva.