T'estimo si he begut

informació obra



Autor:
Empar Moliner
Direcció:
David Selvas
Intèrprets:
David Bagés, Mamen Duch, Mercè Martínez, Carme Pla, Marta Pérez, Àgata Roca, Ernest Villegas
Direcció Musical:
Andreu Gallén
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Maria Armengol
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Roger Àbalos
Coreografia:
Pere Faura
Vídeo:
Mar Orfila
Ajudant de direcció:
Daniel J. Meyer
Producció:
T de Teatre, La Brutal, Dagoll Dagom
Sinopsi:

Sempre que escrius històries t’imagines cares de personatges i al teu cap hi ressonen els diàlegs. Tothom em diu que sempre, en els contes, hi explico molt com són els tons de veu dels personatges. Algun cop m’han fet un elogi bonic: “Aquests contes són molt teatrals”.

Però no em podia imaginar que la tindria, la teatralitat. I va i em regalen això. El teatre. Unes ties que admiro, una companyia que admiro, un director que admiro decideixen que tots aquests personatges (no gens carismàtics, no gens agraciats i potser una mica còmics) pujaran a l’escenari. Jo els “veuré” i els “sentiré”.

Un escriptor sempre té influències d’altres escriptors, és clar, però també de moltes altres coses de la vida. D’un quadre que ha vist, d’algú a qui ha estimat, d’un vi que s’ha begut, d’una cançó que ha sentit. Puc dir que Dagoll Dagom, T de Teatre i La Brutal han influ en la meva vida: he sortit trasbalsada (aquesta és la paraula) d’algunes de les obres que han fet. He sortit cantant I volent abraçar desconeguts.

Hem triat els contes més divertits (també n’hi ha algun de tristot, sí, no s’ha pogut evitar). Espero que les meves obsessions siguin també les vostres. M’agradaria que sortint de veure l’obra (els que no som del ram sempre diem “obra” i no “espectacle”) també volguéssiu cantar i abraçar desconeguts (entre els que m’incloc).

Empar Moliner

Crítica: T'estimo si he begut

13/12/2020

El gran sots-teatre del món

per Josep Maria Viaplana

Vist el divendres, 11 de desembre de 2020 al Teatre Municipal de Girona dins del Festival Temporada Alta

Obviaré tot el que s'ha dit d'aquesta obra, o més aviat el que s'ha dit però no diu res: que si Dagoll Dagom, que si T de Teatre, que si La Brutal... jo m'estimo més, en aquest moment, narrar el que com a espectador nu d'aquests precedents em va semblar l'obra. 

El títol i les imatges mateixes indueixen a crear-se unes expectatives sobre com i de què anirà que aviat es veuen com a irreals, com si el títol s'hagués creat abans de començar a escriure l'obra, i no pot ser així, perquè el conjunt són un seguit d'històries que ja existien prèviament, posades sobre un fil argumental que serveix com a recipient, no com a conductor.

Per dir-ho amb un símil arquitectònic, els maons dels quals està fet l'edifici són sòlids i valuosos, un seguit d'històries carregades d'humanitat, i amb una de les qualitats més grans que pot tenir una història, com és retratar l'essència humana dels que mai no seran famosos ni recordarà la història: la gent corrent.

Històries, per exemple, del que està tan insanament enganxat a la seva parella, i que ho accepta tot, tret de les discussions. Dels pares d'un infant que pateix bulling, a través de la seva denúncia a una comissaria dels Mossos, de la història d'una parella que es coneix a través d'una web de relacions, ell a l'atur, ella treballant en la neteja, que inicia un procés per a superar-se que s'estavella dramàticament. Els que es coneixen en un sopar d'empresa i que ens mostren l'ascendència, clímax, decadència i final d'una relació de parella, i un llarg etcètera.

Aquests maons estan units per un 'ciment' consistent en números musicals, ben executats per actors i actrius, alguns dels quals no provenen del cantar i ballar, però que amb el seu talent i simpatia els converteixen en alegres i entranyables, tot sobre un fons que -suposo que per a igualar el nivell de mediocritat dels personatges que es van retratant- esdevé un lloc tan prosaic com un Bingo. La veritat és que penso que localitzar-ho aquí ha estat la part menys reeixida de la història. No percebo que el lloc ajudi en res al sorgiment i evolució de les històries, tot i que sí que sigui un lloc que puguin freqüentar protagonistes com ells i elles.

El millor de tot és el gran nivell de les escenes, de tots els i les intèrprets, i la direcció actoral, enviant-nos reflexions sobre les penes i alegries dels mortals de cada dia, i poso especial atenció a les actrius, cadascuna d'elles protagonista principal d'algun dels moments, i del David Bagés, capaç de composar un parell -al menys- de personatges tan reals que no tan sols et recorden a gent que coneixes, sinó a alguna faceta de tu mateix.

En resum, un bon espectacle, que fa allò tan valuós com anar del drama a la comèdia per a explicar-nos històries reals, o si més no realistes, que per a mi hagués estat més rodó triant un altre 'ciment' o localització d'històries que, al capdavall, li són dramatúrgicament alienes.

Tot i amb això, una exhibició de talent teatral d'una autora, un director i un grup extraordinari d'actors i actrius.