T'estimo si he begut

informació obra



Autor:
Empar Moliner
Direcció:
David Selvas
Intèrprets:
David Bagés, Mamen Duch, Mercè Martínez, Carme Pla, Marta Pérez, Àgata Roca, Ernest Villegas
Direcció Musical:
Andreu Gallén
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Maria Armengol
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Roger Àbalos
Coreografia:
Pere Faura
Vídeo:
Mar Orfila
Ajudant de direcció:
Daniel J. Meyer
Producció:
T de Teatre, La Brutal, Dagoll Dagom
Sinopsi:

Sempre que escrius històries t’imagines cares de personatges i al teu cap hi ressonen els diàlegs. Tothom em diu que sempre, en els contes, hi explico molt com són els tons de veu dels personatges. Algun cop m’han fet un elogi bonic: “Aquests contes són molt teatrals”.

Però no em podia imaginar que la tindria, la teatralitat. I va i em regalen això. El teatre. Unes ties que admiro, una companyia que admiro, un director que admiro decideixen que tots aquests personatges (no gens carismàtics, no gens agraciats i potser una mica còmics) pujaran a l’escenari. Jo els “veuré” i els “sentiré”.

Un escriptor sempre té influències d’altres escriptors, és clar, però també de moltes altres coses de la vida. D’un quadre que ha vist, d’algú a qui ha estimat, d’un vi que s’ha begut, d’una cançó que ha sentit. Puc dir que Dagoll Dagom, T de Teatre i La Brutal han influ en la meva vida: he sortit trasbalsada (aquesta és la paraula) d’algunes de les obres que han fet. He sortit cantant I volent abraçar desconeguts.

Hem triat els contes més divertits (també n’hi ha algun de tristot, sí, no s’ha pogut evitar). Espero que les meves obsessions siguin també les vostres. M’agradaria que sortint de veure l’obra (els que no som del ram sempre diem “obra” i no “espectacle”) també volguéssiu cantar i abraçar desconeguts (entre els que m’incloc).

Empar Moliner

Crítica: T'estimo si he begut

18/10/2021

Bingo de graduació alcohòlica

per Andreu Sotorra

Algú pot pensar, a jutjar pel títol i tractant-se d'uns contes de l'escriptora Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, Vallès Oriental, 1966), que sortirà del teatre amb un pet de còctels, de vins del Penedès o de xampanys variats i amb un bon gat de xumerri. Res d'això. Darrere de l'espectacle «T'estimo si he begut» hi ha molt de bingo i l'alcohol hi és sota un control de graduació, per si a la sortida cal conduir.

El «Bingo Poliorama» on se situa l'acció de tots els contes és una trapelleria de l'adaptació teatral amb neons de colors que no deixa de ser una advertència del que pot passar a la llarga si algú no agafa la cultura i el teatre per les banyes. La vida és un bingo, que deia aquell. Si la Rambla s'ha convertit en un mercadillo de souvenirs, ningú no està en condicions d'assegurar que el Teatre Poliorama no es pugui convertir, més tard o més aviat, en un bingo. Esclar que caldria veure si els estadants del pis del damunt, els savis de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, que data del segle XVIII, estarien d'acord a compartir la saviesa amb la vulgar i rutinària lectura dels números “bingueros” per anar fent línia.

Les T de Teatre ho adverteixen: «Abans fèiem d'actrius i ara ens hem de guanyar la vida treballant en un bingo». I recorden allò de l'enyorat Pepe Rubianes quan feia l'al·legoria del treball i deia que dignificava —el gest que fan és masclista però no ho diguem en veu alta que no se n'assabenti el col·lectiu feminista de guàrdia!— i miren cap endavant, de la Rambla vull dir, on el malaguanyat Can Pistoles —el teatre d'en Rubianes— està amb la persiana abaixada defintivament, plena de grafits, sense que ni el Mango, tal com estan les coses, el gosi recuperar.

Qui els canta, el números del Bingo Poliorama, només començar l'espectacle, des d'una cabina microfònica, és l'actriu Mercè Martínez que, en aquest cas, sense ser una fitxa de T de Teatre, s'hi ha afegit, igual que ho ha fet l'actriu Rosa Gàmiz i també els actors Marc Rodríguez —que ha substituït l'actor David Bagés de les primeres funcions de fa un any quan el coronavirus en va frustrar la temporada—, i hi ha també l'actor Ernest Villegas (¿què hi fa l'Ernest Villegas amb les T de Teatre?, es podria preguntar algú. I és que el món del teatre dóna moltes voltes).

El cas és que «T'estimo si he begut» és una suma de forces escèniques a partir de la versió teatral adaptada que ha fet la mateixa Empar Moliner d'alguns dels contes del seu recull homònim (publicats a Quaderns Crema, 2004, encara en temps de glòria literària del malaguanyat editor Jaume Vallcorba), que estan musicats ara per Andreu Gallén —un dels compositors amb el catàleg més impressionant del teatre musical català recent, com per exemple l'actual «Cantando bajo la lluvia», al Teatre Tívoli, a més de títols com «Maremar», «La jaula de las locas» o «Scaramouche» entre molts altres. «T'estimo si he begut» ha reunit tres companyies de pes i de llarga durada: Dagoll Dagom (45 anys), La Brutal (9 anys) i T de Teatre (30 anys). Aviat és dit.

A «T'estimo si he begut» hi ha molt de ritme, entre gresca textual i xim pum musical d'alta volada, a l'estil de les T de Teatre, que aquesta vegada entren i surten de la pell dels diversos personatges de l'auca d'Empar Moliner però que també, en segons quines escenes, se'n situen al marge, com si fossin observadores del que hi passa o com si en fossin només les narradores, és a dir, la veu de l'autora que, malgrat els seus inicis d'actriu, es manté a l'ombra dels crèdits. I com a novetat, l'oportunitat de veure com les integrants de T de Teatre —i “els” T de Teatre— també canten. A cor què vols —l'enregistrament té el suport d'un trio coral— o fins i tot en solitari. Més val tard que mai.

Com passa en el recull literari original, en la versió teatral hi ha de tot una mica sota una pàtina aparent d'humor que en alguns moments amaga situacions amargues, esgarrinxades inesperades o inclou algunes subtils crítiques embolcallades d'ironia políticament... incorrecta.

Totes les històries, n'hi ha vuit, crec —cinc menys de les de recull original que en té tretze—, exploren la condició humana des d'una òptica sempre esmolada: el somni de la gelosia entre dos amants gais; el dogma de les mares que volen donar el pit per batre un rècord ni que el nadó ja hagi fet set o vuit anys; les dificultats de trobar tema per a una columna de diari ni que sigui buscant-lo en l'oportunitat d'un mort molt o gens conegut; la història d'aquell que es deia Òscar López com tants Òscars López hi ha sota la capa del sol; la cara i la creu d'una parella mitjançant una cita de Tinder; les “xuxilleries” lingüístiques d'una parella que s'estima i s'odia entre vulgars bosses de patates fregides i birres (l'altra cara del glamur de «T'odio, amor meu!», de Cole Porter i Dorothy Parker que Dagoll Dagom va visitar el 1995); el cas del bullying escolar d'un adolescent d'institut i la declaració i denúncia d'uns pares en una comissaria dels Mossos d'Esquadra —probablement el conte més teatralment punyent per la sorpresa impactant que amaga com tot bon conte ha de fer...

I entremig de les històries de la Moliner, la relectura musical que en fa el compositor Andreu Gallén a recer de la trama. I també la direcció de David Selvas —cada vegada més emparentat amb la comèdia musical després de «La importància de ser Frank»— i l'equip tècnic de la companyia que ha fet que el moviment, l'energia, la desimboltura i l'empatia espontània amb els espectadors que mantenen les T de Teatre —i que en són molts— i, en aquesta ocasió, l'afegitó dels intèrprets convidats de primera línia, garanteixin el dinamisme que el teatre ha de filtrar i depurar sempre com un alambí d'alcohol extret d'una bona verema literària. (...)