Desconec com devia passar el confinament l’Anna Rosa Cisquella, una de les tres potes de Dagoll Dagom, però suposo que, acompanyada d’en Pep Cruz, el marit, no ho devia viure amb alegria ni esperança. Crec, però, que pel seu bulliciós cap li devia passar una idea. Potser colpida per les imatges dels nens avorrits a casa, de pares i mares fent mans i mànigues i d’avis intentant connectar amb els nets per videoconferència, va pensar que la situació bé mereixia ser explicada dalt d’un escenari. Potser era el moment d’emprendre un camí que no havien fet mai i que se’n podrien sortir ben airosos: el teatre familiar. Per què no explicar tota aquesta situació de m**** com si fos un conte per a totes les famílies, de tres anys en endavant?
La gènesi del projecte, però, és més complexa. Primer, TMB organitza un concurs de relats curts per a infants i joves (de fet, aquesta va ser la 14a edició) i hi participen més de 400 joves. Els contes premiats han servit com a base perquè que Marc Artigau en fes un text complet, ajudat per la mateixa Cisquella i pel David Pintó. Però faltava solcar bé el projecte amb una peça imprescindible, la compositora de les cançons. Així, van anar a buscar a una de les persones que millors cançons infantils ha creat en l’última dècada: Dàmaris Gelabert. Al mateix temps que s’anaven encaixant les peces, Dagoll Dagom va veure que perquè fos un espectacle més vistós els hi faltava un component: el moviment, és a dir, unes coreografies que estiguessin ben integrades en la història i encaixessin amb els personatges. I l’aposta va ser pels Brodas Bros, una de les companyies de dansa urbana més espectaculars de casa nostra, capitanejades pel Lluc Fruitós. La combinació de talents del projecte han propiciat Bye Bye Monstre, una de les obres de teatre familiar més divertides i educatives dels últims anys.
Val a dir que desconeixia l’argument de l’obra i que quan el pare d’aquesta enèrgica família (Albert Triola) anuncia que hi ha un virus mortal al carrer i que s’han de quedar tancats a casa, vaig encendre el pilot d’alarma. Una obra que parli de la Covid-19 que entenguin els més petits i els grans? Però no és ben bé això. El nostre fatídic virus és sols una inspiració, un referent molt viu que serveix als creadors per treballar una sèrie de conflictes que afecten la família i que són solucionats amb molta imaginació i fantasia. Sí, hi ha un virus extern i la lluita és perquè no es coli dins de casa. Però aquest virus sense nom sura en l’aire i s’escola per les cases a través de finestres i altres obertures. Representat com un gargot de color vermell, el virus anirà amenaçant la convivència d’aquesta família. I si el gargot és el virus que amenaça les estances de la casa, cada paret (encara que sols en veiem la cuina i la sala d’estar) és una pàgina d’una lliberta (amb els seus serrells inclosos). Una espai escènic dissenyat per l’Albert Pascual (escenògraf i figurinista de La Calòrica), que lliga molt bé amb el sentit màgic de la història.
L’espectacle funciona per l’energia que desprèn, pel seu dinamisme. La dramatúrgia està construïda i vehiculada a través de les cançons, que van introduint els conflictes emocionals dels personatges. Sens dubte, una de les virtuts és en la construcció d’aquests personatges i del mirall que representen en les situacions reals que hem viscut durant la pandèmia. El pare és metge i viu el seu particular Via Crucis; la mare (Alba Florejachs) s’ha de quedar a casa teletreballant i al càrrec dels dos marrecs; el Nil (Marc Soler) és un adolescent que no es creu res del què li diuen i que només fa que enfilar-se, literalment, per les parets; i la Berta (Violeta Marín, alternant-se amb la Martina Garcia i la Vinyet Morral), és la nena, la narradora i la que a través d’un poder ocult, tindrà la clau per acabar amb el Monstre. Ah! I també apareixeran via videoconferència els avis (Pep Cruz i Teresa Vallicrosa), dos simpàtics científics que intentaran animar la més petita.
L’espectador, l’infant, els pares i els avis, ens podem veure reflectits en moltes situacions que hem viscut des de la primavera del 2020 i cada personatge ho expressa tot cantant: la filla expressa la seva tristesa per no poder celebrar l’aniversari amb els seus amics; la mare, informàtica de professió, es lamenta de no ser una versió millorada de si mateixa; el germà, a ritme de hip-hop, tracta de trobar una sortida al seu avorriment; i el pare reneix de l’esgotament amb els aplaudiments que li dedica la gent.
És fàcil calibrar l’èxit d’aquesta obra. Hi ha silenci i escolta activa quan toca; hi ha ball (el meu fill no parava de moure’s amb la rumba o la salsa), cant i aplaudiments quan els intèrprets ho sol·liciten. Les emocions toquen a nens i adults. Però, sobretot, hi ha un poder curatiu: el de la imaginació que fa que podem donar vida a electrodomèstics (que mereixen més explotació argumental i més integració en el conflicte final) i que escrivint els nostres desitjos al nostre diari personal es puguin fer realitat. Bye Bye Monstre és una bona eina d’educació, de comprensió i de fer les paus amb les nostres famílies després d’un procés dur. Que ens expliquin el que hem passat amb cançons, balls i molta imaginació ajuda a treure la part positiva d’aquesta situació tan horrible. És l’antídot preparat per Dagoll Dagom, Dàmaris Gelabert, Marc Artigau i els Brodas Bros. Pfizer, AstraZeneca, Moderna i Janssen es cuiden del nostre organisme; la cultura ens cura les emocions.
