Que Mercè Martínez és una de les actrius i cantants que més garanteixen la fortalesa del musical català ho sap tothom i és profecia. Que últimament ha excel·lit en espectacles musicals de mitjà format com «T'estimo si he begut», «Forever Young» o «Golfus de Roma», també. Per això s'agraeix que hagi acceptat ara fer una interpretació “sabàtica” de petit format a la sala El Maldà en una estrena de musical d'autoria cent per cent catalana amb un paper no gens senzill (una doctora en neurologia i dues cares anomenada Eva Prados) que la continua mantenint en el seu bon nivell polifacètic i que li dóna de nou l'oportunitat de mostrar a flor de pell dels espectadors tant la seva capacitat escènica, com la seva vis humorística quan cal, ni que sigui dins d'un drama personal, així com la qualitat vocal en les seves interpretacions. I ho fa acompanyada de dos intèrprets i cantants —Marc Lluís Fernández, autor també de la dramatúrgia, i Judit Malet, que representen una parella a la trentena que s'enfronta a una variant minoritària del procés d'Alzheimer en gent jove—, a més del compositor, autor de les lletres i pianista Carles Alarcón.
«3 desitjos» és un espectacle que ve a ser l'altra cara del conegut documental «Bicicleta Cullera Poma», al voltant de la malaltia de l'Alzheimer de l'exalcalde i president Pasqual Maragall. Que en un moment donat, en una de les proves, la doctora en neurologia utilitzi aquesta tríada lingüística (bicicleta cullera poma) una de les típiques del formulari de la detecció del diagnòstic, porta a la memòria aquell altre documental. Però el musical «3 desitjos», esclar, és tota una altra cosa perquè posa sobre la taula —o sobre l'escenari— una realitat poc coneguda sobre l'Alzheimer i que de manera escadussera pot afectar també la població més jove.
Això és el que li passa al Dani, un dissenyador gràfic, que viu en parella amb la Lara, una relacions públiques d'una galeria d'art. Ell té d'amagat alguns desitjos escrits per complir durant la seva vida, fa més aviat teletreball i a poc a poc és conscient que s'està convertint en un altre Dani amb tots els símptomes tan coneguts que l'Alzheimer provoca.
No desvelaré el final, que em sembla no només arriscat per part dels autors, malgrat la ficció, sinó que està en la línia de l'onada d'espectacles teatrals de fil fràgil i sensible d'aquesta temporada que rastregen les patologies de la depressió, la salut mental, l'angoixa vital, el terratrèmol de les famílies i la plaga de la pèrdua de la memòria que té el cervell en el punt de mira dels científics com la part del cos humà més inescrutable i misteriosa.
«3 desitjos» fa aquesta aproximació a l'Alzheimer en clau musical amb una trama que burxa i emociona com poques vegades ho aconsegueix un espectacle. I ho fa amb un tempo musical de continuïtat —el pianista i compositor Carles Alarcón està situat darrere un taulell davant el teclat com un personatge més absent de la trama fins a l'últim moment després del fosc amb un gest simbòlic que deixo per a millor descoberta dels espectadors— i amb les interpretacions dels tres protagonistes que passen de les més rítmiques de la doctora neuròloga a les més melòdiques de la parella protagonista, però sempre amb un fil narratiu que vol mostrar també la duresa de les malalties com l'Alzheimer que monopolitzen i anul·len la vida quotidiana dels cuidadors familiars al voltant del malalt, com li passa a la Lara que es converteix en una persona dependent de la degeneració progressiva del Dani.
Tota crisi personal necessita una sortida d'emergència. I tant el Dani com la Lara busquen en aquesta història de supervivència la seva pròpia sortida d'emergència. Una sortida que, malgrat la professionalitat de l'Eva, des de la seva consulta de neuròloga, no pot evitar de sentir-se engolida també pel vessant humanista de la situació de la jove parella i, amb la motxilla que arrossega de la seva experiència sentimental, acaba buscant també la seva pròpia sortida d'emergència.
«3 desitjos» és un espectacle musical fet amb tota la delicadesa que la història i la plaga de l'Alzheimer requereix i que la direcció escènica que hi ha aportat l'actriu i cantant Pilar Capellades —una de les fundadores d'aquell grup que s'anomenava El Musical Més Petit i també de l'Escola Eòlia— situa en el seu punt just d'equilibri per convertir la ficció en un mirall de la realitat. (...)
