Trinario: Cuerpos resonantes

Dansa

informació obra


Direcció:
Miquel Barcelona, Cristóbal Santa María
Coreografia:
Verónica Toro, Cristóbal Santa María, Merce Matus
Intèrprets:
Verónica Toro, Cristóbal Santa María, Merce Matus
Composició musical:
Carlos Martorell
Sinopsi:

El punt de partida i eix temàtic de Trinario: Cuerpos Resonantes és el relat sobre els cossos que ressonen des de diferents latituds i territoris, una dramatúrgia corporal que s’entrama en situacions com la construcció de la identitat, el lloc d’origen o la migració. Una peça que es defineix pel seu dinamisme, així com per la diversitat d’imatges i de temporalitats.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Trinario: Cuerpos resonantes

14/09/2022

Coreografia a tres, en bucle

per Jordi Bordes

El col·lectiu Proyecto Resonantes està en fase de cerca de llenguatge. El seu moviment és enèrgic i té atractius detalls com l'ús de la pols de color (recorden la inauguració festival de Fira tàrrega 2016 amb The colour of time?) per marcar diferències i, a mesura que es van teniyint els cossos, de convivència i escolta.

L'espectacle exigeix molta força i un cert equilibri entre els tres components, de diferents alçades, el que obliga a trobar equilibris per a què rodi la paeça sense que ningú en surti lesionat. És un moviment que reacciona a partir d'una música tenebrosa, quasi agònica que ininua una vida dura d'aquests éssers que miren de sortir d'un cau sense fons. La seva lluita és la seva victòria; mai deixen d'ajudar-se i de trobar un camí que els alliberi en realitat, la peça té tants finals com es vulgui, perquè és la música la que determina l'acció (fins que no s'atura, hi ha dansa, amb una teòrica evolució però que no arriba a cap final rodó concloent, dramatúrgic o coreogràfic. sí que hi ha el constant contacte i algunes peces acrobàtiques; un bonic i treballat exercici de com fer una peça en què tots tres intèrprets comparteixin aquest moviment coral i insubstituïble.

Ells viuen cap endins aquesta actitud psicológica; algunc sops, mirant-se als ulls com a intèrprets per acompassar el moviment coral. Sense una mirada cap a enfora, calp al púbic (o l'horitzó) es fa difícil que el públic hi pugui connetar emocionalment. Aplaudeix l'esforç i l'enginy coreogràfic trinari però costa posar un relat a aquest moviment i connectar-hi una emoció pròpia. La coreografia, capendins, és en bucle (inacabable si no fos pel cansament dels cossos dels ballarins; aquesta sembla, si més no, l'actitud interna). Ara, aquest llenguatge que ja ha solidificat necessita que s'obri i que involucri el públic per a emocionar-lo, captivar-lo en un passatge més aviat fosc i tortuós.