Tropicana

Musical

informació obra


Intèrprets:
Tropicana
Interpretació musical:
Tropicana
Dramatúrgia:
Paul Berrondo
Direcció:
Paul Berrondo
Sinopsi:

Després de 26 anys, l'autèntic Cabaret Tropicana torna a Barcelona. Presenten un espectacle singular, amb una imponent posada en escena i 50 artistes que interpreten l'essència de Cuba a través d'un recorregut per a la història de la seva música. 

La companyia està composada pels artistes titulars de l'espectacle a Cuba, dirigits per Juan Armando Pérez Sánchez, el Jimagua. Un referent internacional i el gran artífice de l'èxit del Cabaret Tropicana durant els últims anys.

Crítica: Tropicana

15/08/2018

Tot un xou d'arrels llatines

per Jordi Bordes

A Cuba tothom balla bé. Va al seu ADN. Hi ha moltes maneres de ballar i també molts cossos diferents. El que fa el Tropicana és construir una coreografia, amb rapidíssimes transicions i un vestuari carregat de lluentons. No cal el moment de revista en què una vedet provoca l'espectador. Els de Tropicana són més frescos i espontanis. La connexió ve a través del ball i, sobretot des cantants que, sense deixar el micro, ballen alliberats de les passes marcades de la pista de ball. Segurament, podria donar més joc el treball amb els músics en directe (perquè segur que també poden compartir aquesta felicitat tant rejovenidora del ball) i que fessin un mínim mapa de les cançons i ritmes, per poder aprendre més del que està vibrant al davant. És cert, que tantes coreografies i vestuaris de biquinis i volants acaben sent un pèl repetitius i que s'obvia cap necessitat d'argument (en tot cas, hi ha alguna dramatúrgia entre els moments tribals i el capatàs amb el possible abús de la xicota, que aconsegueix sortir-se'n ella sola. Són arguments masclistes que miren de rebatre, sense massa marge (perquè el to del vestuari i dels tòpics son els que són). tot i així, aquest Tropicana manté un ritme variat, trepidant, ben pensat i que juga intel·ligentment amb tots els seus recursos.  

Ara, l'èxtasi arriba al final amb la sintonia de Tropicana, quan es convida tothom a ballar. Pugen veritables entusiastes que arriben a igualar (o superar) els moviments dels ballarins. Tot un desplegament d'energia que omple l'escenari, els passadissos de l'Apolo i que permet trobar la distància curta (sempre persuasiva la població cubana amb el seu Viva Cuba i Viva Tropicana). El somriure, un pèl forçat de l'arrencada, acaba sent generós i sincer en aquest últim ball. Esclata l'espontaneïtat; s'allideren de vestuaris i els velchros del vestuari que enganxen la peça pel coll dels nois salten esgotats de tanta torsió d'esquena amb uns moviments sincopats, tribals, humans.