L'actor Ivan Labanda i l'actriu Mireia Portas saben molt bé, per la seva brillant trajectòria en el teatre musical, que qui canta els seus mals espanta. Però aquí no canten. I es pot ben bé dir al revés, per tot el que els passa, que qui no canta els seus mals no espanta.
A «Turisme rural», l'última obra del dramaturg Jordi Galceran (Barcelona, 1964), els ensurts no hi falten. Però «Turisme rural» és d'aquelles obres que obliguen a mossegar-te la llengua i no desvelar res o gairebé res del que els espectadors han de descobrir pel seu compte amb ganes de deixar-se sorprendre.
Diguem només que no sempre és una bona idea anar un cap de setmana amb clàusula de “romàntic” a una casa rural si el que es vol fer és procrear la descendència de parella. ¿Hi ha res més acollidor i tranquil que la llar, oh, feliç llar!, on res de dolent acaba sortint mai a la llum perquè la catifa és prou gruixuda per guardar-s'ho a sota com la pols?
«Turisme rural» és una comèdia que es pot titllar de terrorífica —ni que sigui per seguir l'ham promocional—, però per a tranquil·litat dels espectadors cal avançar que tampoc no els farà mossegar les ungles a ningú, morts de por a la butaca. No som al Sitges Film Festival on la sang sí que hi corre com si fos el Llobregat quan baixa amb aigua.
Si bé Ivan Labanda i Mireia Portas, la parella urbanita ensarronada, marquen el protagonisme de la trama, per damunt seu els apareixen —i desapareixen, tot s'ha de dir!— els altres tres personatges amb els peus al fang més rural de tots els fangs rurals que es fan i desfan.
I aquestes aparicions i desaparicions —hi ha màgia i tot en aquesta posada en escena que ha dirigit amb un somriure als llavis el director Sergi Belbel— tant l'actor Lluís Villanueva, com l'actriu Anna Güell i el jove actor Joel Cojal acaben convertint-se en robaescenes dels dos protagonistes perquè són ells tres els que marquen el ritme de les intrigues, les sorpreses, els salts que provoquen als cors dels espectadors i les creences o els escepticismes que estenen per l'auditori, revestits en algun cas, no de màgia made Sergi Buka sinó de cops d'efecte espiritistes.
Jordi Galceran s'ha esqueixat ben esqueixades les vestidures amb aquesta comèdia que manté per una banda el rigor lingüístic, amb matisos de registre dialectal i subdialectal, i per l'altra una trama popular que sembla que té el seu origen en un esbós de guió radiofònic i que manté en part aquest gènere pel so i pels efectes que acompanyen totes les accions.
«Turisme rural» compta amb el duet protagonista com un bon reclam —Ivan Labanda i Mireia Portas— no només per la seva recent trajectòria en espectacles musicals d'èxit reconegut sinó per les seves llargues etapes en el repartiment actoral de «Polònia», d'on ara Mireia Portas s'ha pres un temps sabàtic i on, contràriament, ha tornat a reincorporar-se Ivan Labanda.
Però «Turisme rural» té també l'actuació entre grotesca, terrorífica, humorística i de bona jeia del consolidat actor de comèdia, Lluís Villanueva —la seva escena amb la motoserra recorda aquell popular gag de Carles Sans amb el Tricicle baixant a la platea— o té també la versatilitat que caracteritza l'actriu Anna Güell, aquí mestressa de la casa rural amb aspecte de bruixa i una picardia malèvola en el gest, la intenció i la mirada —admirable el duet de gest i discurs que fan a quatre mans en una escena final ella i Mireia Portas— i «Turisme rural» encara compta també amb el jove actor Joel Cojal —provinent de terra de genis com Antoni Gaudí, amb una cama a cada banda, entre Reus i Riudoms—, donat a conèixer sobretot com a protagonista de la sèrie de TV3 juvenil «Jo mai mai» i revelant-se ara aquí com un intèrpret amb una encara explotable capacitat actoral que es distingeix per la seva perfecta dicció i que encaixa com un caramel en aquest paper que li ha reservat l'autor Jordi Galceran i que, com els altres quatre, ha polit Sergi Belbel amb una proposta de bulevard on la comèdia de qualitat, el terror i la reflexió sobre les misèries ocultes de la vida de parella transmeten, a ritme cinematogràfic de noranta minuts, tot el que el teatre pot donar, comptant sempre amb el joc còmplice dels espectadors disposats a deixar-se enganyar o, si voleu, a provar d'espantar els seus mals, ni que sigui sense cantar. (...)
