“Atrakció!! Fantasztikus!! Oriásbálnaja”. Aquestes paraules en magiar figuraven al cartell que anunciava l’espectacle d’uns firaires, una atracció amb una criatura fascinant i misteriosa, ni més ni menys que la balena més gran del món, a la pel·lícula de Béla Tarr Armonías de Werckmeister (2000) —basada en la novel·la del també hongarès László Krasznahorkai, que va ser traduïda al castellà com Melancolía de la resistencia—. Ens ha fet gràcia començar l’article amb aquestes paraules magiars, en primer lloc perquè Ultramarins (1999), tot i ser anterior a la recepció de la novel·la i a la filmació de la pel·lícula, i respondre, per tant, a un impuls creador genuí i a una poètica pròpia, parteix del mateix motiu del cetaci itinerant, i en segon lloc perquè el seu autor, el valencià Paco Zarzoso, és un dels tres fundadors i integrants —juntament amb Lluïsa Cunillé i Lola López— de la Companyia Hongaresa de Teatre.
Tot i l’atmosfera d’irrealitat que embolcalla Ultramarins, obra estrenada al Festival de Sitges i al Grec l’any 1999, amb direcció d’Yvette Vigatà —va rebre elogioses crítiques, a més d’obtenir el Premi Ciutat de Barcelona i el Premi Serra d’Or l’any 2000—, el punt de partida de la faula, apuntalada sobre el misteri, és un fet real que va tenir lloc l’any 1954, a saber, l’exhibició ambulant, al llarg de la geografia espanyola, d’una colossal balena embalsamada. La nova versió de la peça, dirigida per Zarzoso i interpretada per Pep Ricart, Lola López i Miguel Lázaro, porta un any girant per terres valencianes i aquest cap de setmana —del 15 al 18 de març— s’ha pogut veure a la Sala Beckett de Barcelona, dins el cicle D.O. València, dedicat a la creació contemporània valenciana.
La virtuosa il·luminació i la bigarrada escenografia de Damián Gonçalves posen l’accent en allò polsós i caduc, en una estètica acumulativa en virtut de la qual conviuen en escena mobles antics, un teatret i objectes ben diversos que reuneixen l’essència de la trajectòria de la companyia —hi ha elements de com a mínim nou muntatges de l’Hongaresa de Teatre, entre ells el neosainet o “drama còsmic valencià” El alma se serena, l’obra deconstructiva en homenatge a Ibsen Patos salvajes i la tragicomèdia apocalíptica Hilvanando cielos—. Completen l’ambientació el brillant vestuari ideat per Josán Carbonell i l’evocador disseny de so a càrrec de Marcos Sproston: rumor d’onatge i crits de gavines per a l’espectacle dels firaires, brunzit de mosques que anuncien l’estat d’avançada putrefacció de la balena, i documents sonors —com el serial radiofònic Matilde, Perico y Periquín i la cançó Il cielo in una stanza, popularitzada per Mina— que ens transporten més de mig segle enrere.
Lola López, solvent i commovedora com sempre, encarna una dona que viatja amb el seu pare ja ancià amb l’objectiu i missió de portar, com ells diuen, les meravelles del mar de poble en poble. Vestida de mariner, introdueix amb un to dolç i engalipador el leitmotiv de l’obra, aquest mar que els firaires han volgut apropar-nos —el conjunt de pobletans, més aviat fantasmals, és aquí assimilat al públic de la Beckett—. Es dóna la paradoxa, típicament zarzosiana, de voler instal·lar el mar i la seva màgia en un poble d’interior —la indeterminació de l’espai en realça la provisionalitat—, i la circumstància que ningú l’hagi vist mai incrementa el valor mític conferit al pèlag, que s’associa a tota mena de beneficis i llegendes. En un moment donat, la comediant assegura que haurien pogut fer-se rics si haguessin venut a un famós cineasta allò que transporten dins el seu camió; sembla clara la referència a John Huston, que aquell mateix any 1954, a les Illes Canàries —on rodaria algunes escenes de Moby Dick—, va fer construir un cetaci artificial per representar la mítica balena imaginada per Herman Melville.
El venedor, un eficaç Pep Ricart amb llacet, armilla i la inevitable maleta, fa grans esforços per resultar-li simpàtic i amistós al personatge del firaire ancià —Miguel Lázaro—, que menja sol a la taula i se l’escolta amb gest esquerp, de tornada de tot. El comercial, que es considera un expert en tot allò que té a veure amb la relació qualitat preu, li fa a l’artista ambulant tota mena de preguntes: si és creient, quina loció utilitza i com es raspalla les sabates. Impulsat per l’afany mercantilista, vol buidar la seva maleta però també omplir-se d’idees. Sap que en aquesta mena de pobles tot s’hi val, i que, precisament perquè hi ha carta blanca, pot inventar-se qualsevol negoci.
Al firaire li preocupa el vent, que pot escampar la fetor que desprèn el cetaci en descomposició. Se sent el brunzit de les mosques, que la filla reconeix i el pare confon amb veus humanes. I no és només en temes perceptius que discrepen, sinó que, tot i haver compartit viatges i peripècies, els separa un abisme, i sovint se’ns apareixen com dos desconeguts. En debades intenta la dona descobrir més coses del passat del seu pare, que va néixer en aquest poble i no ho vol dir a ningú. En la brillant escena en què ella l’afaita, es fa palesa la necessitat —mai satisfeta— d’aquesta filla de saber més de la guerra i de la història familiar silenciada.
El venedor, que intima amb la dona, està intrigat pel que hi ha dins la carpa, però topa amb un secret molt ben guardat. Els firaires no diuen mai quina mena d’atracció ofereixen, si ensinistren foques o si són mags. Domina, en la posada en escena, un aire resclosit, claustrofòbic, i un estatisme que confereix densitat i misteri als personatges, en especial en aquells moments de confidències i narració d’anècdotes que semblen preparar-nos per a una revelació que mai no acaba d’arribar. Tot existeix en la mesura que pot ser referit, però es diuen moltes mentides, i s’ofereixen diferents versions de la realitat. Els personatges, un trio de fracassats imaginatius i somiadors, presenten un moviment íntim que els torna imprevisibles, per l’opacitat dels conflictes que els sacsegen i els fan evolucionar.
Al referent de Moby Dick —aquest era el nom que li havien posat a la balena dissecada que es va exhibir a diferents pobles i ciutats d’Espanya l’any 1954—, cal afegir-li el substrat mitològic de l’Antic Testament, amb Jonàs d’una banda i el Leviatan de l’altra. I tota aquesta mitologia, que ja era explotada econòmicament a còpia d’exotisme i hipèrbole —es tracta d’un bell somni, però esquerdat i pudent—, serà sacrificada a l’altar del consum i l’omnímoda compravenda: es canvia l’experiència inoblidable de ser al ventre de la balena —“Els habitants d’una illa de la Polinèsia creuen que el firmament és el ventre d’una gran balena [...] Entrin i vegin la gran semblança d’aquesta gran cavitat amb el cel estrellat”— per la mera acumulació d’objectes i la prosaica relació qualitat preu. La balena funciona com a símbol del misteri però també de la putrefacció d’un món que agonitza. Assistim a il·lusions i somnis incrèduls —ni els firaires creuen en la seva pròpia retòrica—, llastats per la crua realitat de l’època.
Paco Zarzoso construeix mons en els llindars de la irrealitat i del somni. La seva escriptura, artesanal i minuciosa, recorre a silencis i el·lipsis que busquen potenciar la paraula. No hi falta aquí, tampoc, la referència metateatral, que culmina amb el teatret que fa la filla quan s’inventa les repliques de l’alcalde davant el pare, com també amb l’anunci i presentació de l’espectacle —amb el desplegament d’uns efectius mecanismes de captació de públic— per part dels comediants.
Tal com Sanchis Sinisterra ha deixat escrit en algun lloc, la lògica de l’univers teatral de Paco Zarzoso no és plenament la que regeix en els estats de vigília, sinó que l’habita o travessa quelcom de misteriós i diferencial que es copsa en l’ambient, la il·luminació i els objectes disseminats. S’exploren les zones frontereres de les relacions humanes; la provisionalitat, el trànsit i la intempèrie; els llindars d’un futur incert i temible on es fan transaccions de tota mena —“qualsevol que ens hagués sentit s’hauria pensat que era ell el que volia alguna cosa de mi i al final... ves per on, li he venut el camió”— i es prenen decisions irreversibles. Ultramarins —el títol resulta altament irònic— és una obra crepuscular, i tant l’anècdota del gos atropellat com la indefugible corrupció de la carn de la balena ens transmeten una sensació d’ominositat. I és que, tal com anticipa l’ancià, es tracta d’una última travessia.
Crítica publicada a Núvol el 19 de març de 2018
