Um belo dia

informació obra



Producció:
Lo máximo
Autoria:
Dulce Duca, Iris Ziordia
Intèrprets:
Dulce Duca, Jaime del Blanco
Direcció:
Iris Ziordia, Aitor Basauri
Composició musical:
Raúl Márquez, Jaime del Blanco
Il·luminació:
Iván Tomasevic Vucasovic
Vestuari:
Carme Costa
Vídeo:
Julian Waisbord
Companyia:
Cirkusz Rupt
Sinopsi:

Quan poses ales a un prebrot i es converteix en una papallona, aquest és um belo dia!

Masses broten de terra, donant la possibilitat de fer-los allò impossible.

Faldilles centrifuguen cossos.

Flors fecunden i es celebra el naixement d’una catarsi.

Les papallones volen sense ales. La bellesa es vesteix de mil cares.

La Realitat i El Son dansen com dos vells amants.

Tot és real quan un s’ho creu.

Crítica: Um belo dia

15/05/2016

Dulce Duca fa mera-bitlles amb les maces i el so en directe

per Jordi Bordes

Els que reclamen el risc i la tècnica de circ depurada diran que l'exercici de Dulce Dica és molt prim. Que aquesta no fa malabars amb les seves maces. Però és que el treball d'aquesta artista, molt ben acompanyada per un còmplice instrumentista, sap construir una historia prou abstracta perquè cadascú capti matisos diferents i atrapi per la seva bellesa i, per moments, excentricitats divertides.

Les maces es converteixen per moments, en pilotes que reboten a terra amb els peus, però també amb una criatura que acaba amb la vida aparentment còmode i despreocupada. Amb aquest element en forma de bitlles (d'aquí ve el títol) Dulce Duca fa mera-bitlles. Duca, que també sap connectar amb el públic fins a aconseguir-se xicot per a un casament ideal en directe (vigileu si sou joves de seure a primera filera..), trena una història amb una música en directe que navega per quadres de bonica i feli plasticitat, i altres cops contrasta amb moments puntuals de dolor, contrarietat, que aporta constrast i ritme a les escenes. 

Efectivament, el treball que fa amb les maces és molt puntual. Però d'una originalitat notable i d'una dificultat extrema. Com la de fer equilibris sobre el coll de la maça amb les altra o la d'aconseguir fer equilibri amb la punta de la llenguamentre crida com una alarma que sona a desesperació pel comportamentd e fill preadolescent... o no. La interpretació és ben lliure. I com les flors de basar xinès que estampen i volen de la faldilla de l'artista, evoquen a sensacions molt puntuals en cada espectador. Però sempre generen sorpresa i produeix un somriure als llavis similar a la música que acombaia l'escena i que intervè com a convidat de pedra d'un conte amb molt d'aire, fresc.