Christine Angot, polemista infatigable i autora de gran interès mediàtic a França, ha fet de l’autobiografia el terreny abonat de la seva literatura. Un amour impossible, l’adaptació teatral de la seva novel·la homònima, s’ha pogut veure de l’1 al 3 de febrer al Teatre Lliure de Barcelona. Célie Pauthe dirigeix aquesta proposta honesta i eficaç, que encapçalen dues actrius amb una trajectòria imponent i en estat de gràcia: Maria de Medeiros i Bulle Ogier.
Amb l’estil implacable que la caracteritza, Christine Angot havia abordat el drama dels abusos —viscut i explicat en primera persona— a L’incest (1999) i a Una setmana de vacances (2012). En aquesta ocasió, però, focalitza en la figura de la mare, que és contemplada primer amb adoració, després amb rebuig i finalment amb compassió. La mateixa autora, avesada a escriure per a l’escena, signa l’adaptació teatral, que funciona fins i tot millor que la narració original. Li ha calgut, és clar, podar el text i reordenar algunes seqüències, per tal que el tema de l’abús sexual, esmentat ja a la primera escena, sobrevoli i condicioni la relació mare-filla, que a partir d’aquest moment se’ns presentarà de manera cronològica, tot i que amb grans salts des de la infantesa fins a l’edat adulta del personatge de Christine, interpretat per Maria de Medeiros.
L’espectacle comença amb els dos personatges ben perfilats a la penombra, confrontats amb la notícia de la mort del pare de Christine. La filla experimenta una mena d’estupor o de dolor incrèdul, mentre que la mare, Rachel, afirma que la notícia no li fa ni fred ni calor i es manté en un encarcarament desvalgut que apunta cap a una certa alienació. Caldrà remuntar-se a la infantesa de Christine per entendre el complex vincle entre ambdues i el paper que hi ha jugat el pare. Abans, però, a través d’un vídeo, la filla explica com es van conèixer els seus pares i ens dona les claus d’un amor asimètric i intempestiu que ho va ser tot per a la dona de classe humil i origen jueu, mentre que per a l’home, pertanyent a l’alta burgesia catòlica, era quelcom a amagar. Sona la versió de Dalila d’Histoire d’un amour (1957) —la cançó que van ballar a la seva primera cita— i es produeix el salt a una altra temporalitat.
La relació maternofilial, construïda entorn del fantasma del pare, centra i ocupa tot l’espectacle. Per això la proposta escènica de Célie Pauthe s’apuntala sobre alguns moments escollits de la convivència entre mare i filla —una successió de diàlegs que condensen tota una vida— i alguns “combats” entre elles. Breus filmacions afegeixen les dades contextuals i personals necessàries per conèixer tant l’antic idil·li com la manera en què la mare s’assabentaria de la terrible naturalesa del vincle que unia el seu examant i la seva filla. L’eficaç escenografia de Guillaume Delaveau i la matisada il·luminació de Sébastien Michaud ens confirmen que som davant una proposta sòbria que busca realçar les poderoses i emocionants interpretacions d’un duet actoral extraordinari que ens aboca sense estridències als pous del dolor més íntim i més inconfessable.
Maria de Medeiros, sense ni tan sols canviar-se de roba, es transforma en la Christine nena, entusiasta i ingènua, devota de la seva mare. L’humil apartament en què s’ha convertit ara l’escenari està banyat per la llum càlida de la infantesa i d’una veraç alegria. És necessari escenificar la tendresa originària de la relació per entendre com de dolorosa serà la ruptura arran de la brutal irrupció del pare. En aquestes seqüències de plenitud familiar à deux, en què mare i filla ballen, s’emproven roba o fan carotes —el petó tendríssim de la nena i el gest senzill de parlar agafant-se les mans palesen un vincle que semblava indestructible—, veiem una faceta molt més vitalista de Rachel, la mare interpretada per Bulle Ogier, que evolucionarà després cap a un posat irrevocable d’impotència i derrota, una mena de catatonia emocional.
Hi ha més d’una història d’amor impossible en aquest entramat, però la que interessa subratllar és la de la mare soltera amb la seva filla. Tot es precipita fatalment quan Christine, amb catorze anys acabats de fer, coneix el seu pare —la mare així ho vol; el que persegueix, sobretot, és que reconegui la nena i aquesta pugui desempallegar-se del denigrant marxamo “de pare desconegut”— i comença a passar amb ell alguns caps de setmana. Maria de Medeiros transita per tres de les edats de Christine: és una nena a Châteauroux, una adolescent a Reims i una dona adulta a París. Mostra amb gran eficàcia l’enlluernament —una mena de transport anímic— davant la figura paterna sobrevinguda, i passa per tota mena d’estats fins a l’esquinçament més profund i el trasbals més commovedor. Després, davant una mare ja envellida, el seu personatge s’esforça per desfer el camí del rancor, enfilat fa tant de temps, però no se’n surt, i passa de la fragilitat a la fredor, a una cortesia plena de retrets que confirma la distància creada, l’abisme obert entre elles. Com perdonar la ceguesa i la passivitat de la mare?
Bulle Ogier palesa, amb un mirar poruc i un moviment corporal anquilosat, el llarg procés de devaluació de Rachel, la mare. Desbordada i ferida de mort, no s’enutja pels atacs de Christine, sinó que acata tot el que ella li diu. Quan es retroben, sembla arribar de molt lluny, d’una separació de segles. No es pot perdonar haver estat tan cega davant els abusos comesos contra la seva filla, i això la condueix a una mena de bloqueig emocional. Quan expliqui el rebuig que ella mateixa va patir de petita, assistirem a la seva veritat i al seu turment; entreveurem la nena indefensa que encara és. A la novel·la hi ha un passatge en què la narradora afirma que les paraules de la seva mare semblaven procedir d’una capsa antiga, on haurien estat desades feia molt de temps.
Mare i filla, marcades per una vergonya insuperable i sumides en una inconseqüent nostàlgia, parlen intentant sobreposar-se al dolor, obviant-lo. La devastació emocional les congela en un inútil ritual de cortesies, i el seu esforç per recuperar la complicitat perduda les converteix en personatges tràgics i valents. Christine esmola les paraules i agafa distància física i emocional per deixar anar la seva teoria: la violació no va ser sinó l’expressió més brutal del menyspreu de classe i l’antisemitisme del seu pare. Fràgil i incisiva al mateix temps, passa del discurs a l’emoció, de l’acusació a l’empatia, de la condemna a l’autocrítica. Va i torna, s’apropa i s’allunya, ataca i fa remetre la fúria; abraça la mare, la insulta, li besa la mà. El que queda, al final, és una línia telefònica estesa entre les dues. I la paradoxa d’una difícil, inevitable tendresa.
Crítica publicada a Núvol el 6 de febrer de 2019
