Donada l’anticipació amb la qual es comencen a gestar els grans espectacles operístics anys abans que aquests siguin representats, només cal atribuir a la casualitat el fet que les representacions d’ “Un Ballo in maschera”, hagin coincidit amb la temporada de carnaval. Però aquesta coincidència a la qual el Liceu li ha sabut treure bon partit organitzant alhora un ball de màscares a la sessió Under 35, no podia resultar més oportuna. Tal i com ens recorda la mateixa extraordinària òpera de Verdi, un dels cims absoluts del seu geni creatiu, quan cauen les màscares, només resta la mort. I ara em ve també al cap aquell magnífic conte d’Edgar Allan Poe titulat “La màscara de la mort vermella”, en el qual un grup de poderosos nobles intenten escapar de la terrible plaga que causa estralls entre la gent humil de l’exterior, tot tancant-se en un palau d’altes parets , i organitzant entre tan protegides estances un gran ball de disfresses. Cal dir, que d’ell no en surt ningú amb vida?
Una terrible plaga viscuda recentment per tots nosaltres, se’n va emportar per cert també la vida del director escènic Graham Vick, que va morir com a conseqüència de la Covid quan es trobava treballant en el projecte d’aquest muntatge, finalitzat després pel seu col·laborador Jacobo Spirel. I potser per això mateix, un cop travesses les portes d’un Gran Teatre del Liceu la façana del qual s’ha acolorit també per estar en consonància amb els dies carnavalescos, i un cop deixes darrera la màscara gegant instal·lada al vestíbul del teatre per a que tothom es pugui fer la seva foto de rigor, el que et trobes només entrar a la sala és un gran monument funerari envoltant de personatges vestits de dol. Encara falta estona per a que soni la primera nota de l’esplèndida partitura. I falten encara tres hores per a que el ball emmascarat al qual fa referència el títol es converteixi en un bany de sang. Però el muntatge de Vick i Spirel (que, com diu aquest últim, és de tots dos, però alhora no és ben bé de cap dels dos) ja vol deixar constància des d’aquest punt zero anterior a l’inici que la mort serà el punt culminant de tot plegat ; la mort sempre acaba muntant-s’ho per ser el punt culminant de tot i de tothom. I l’espectacle no deixarà que ho oblidem mai, perquè aquest gran monument funerari instal·lat damunt una gran plataforma giratòria i presidit per un àngel negre que a mi em va recordar força aquell altre que es troba al l londinenc Piccadilly Circus ( serà casualitat ,però si busqueu la simbologia mitològica d’aquell àngel que pot ser vist alhora com a Eros o com el seu oposat germà bessó Anteros, hi trobareu punts de contacte amb l’argument de l’obra) , estarà sempre present al gairebé nu i semicircular espai escènic dissenyat per Richard Hudson. I sembla ser que també la nuesa d’aquest espai, i el fet que el cor estigui instal·lat a una mena d’estret gran finestral que segueix la curvatura de l’espai escenogràfic, té a veure amb la plaga i la mort: aquesta disposició, garantia el manteniment de les distancies entre els integrants del repartiment, quan aquest encara semblava un requisit indispensable.
En qualsevol cas, la mort que aquest muntatge anuncia des del seu inici, no té res a veure amb cap plaga, sinó amb el conflicte que s’origina quan un triangle amorós es barreja amb les conspiracions polítiques famèliques de poder, i alhora si fica de per mig una fetillera disposada amb les seves profecies de futur a embolicar la troca a la manera que ho fan també les bruixes de “Macbeth”, que corren alhora aquest dies per un altra dels nostres escenaris. I cal tenir present que l’origen de l’argument de l’obra es troba en el magnicidi patit pel rei Gustau III de Suècia, que va ser assassinat a punta de pistola precisament durant un ball de màscares. La pressió originada per la censura borbònica va impedir que el regicidi pogués ser evocat a dalt de l’escenari. I com a conseqüència , es va tenir que recórrer a efectuar canvis radicals que, en algun cas, poden semblar un xic inversemblants: aquí teniu sense anar més lluny un compte europeu convertit en governador de la nord-americana ciutat de Boston. Res d’això interfereix, en qualsevol cas, en la intensitat del conflicte que ens exposa l’obra de Verdi, i que defensen millor que bé els protagonistes d’aquest muntatge, tirant a esplèndid si ho valorem estrictament des d’un punt de vista musical. Començant per l’estupenda Amelia d’Anna Pirozzi, seguint pels seus dos no menys notables enamorats, el Riccardo de Freddie De Tommaso i el Renato d’Artur Rucinski, continuant amb la fetillera Ulrica de Daniela Barcellona i acabant amb el fantàstic Oscar de Sara Blanc, l’únic personatge transvestit de tota la producció verdiana. I la batuta de Riccardo Frizza sap com respectar en tot moment tant les seves veus com les de la resta del repartiment, i reproduir de forma molt notable la força dramatúrgica que transmet la partitura.
Per contra, i malgrat els seus elegants encerts visuals, la posada en escena de Vick i Spirel que tan encertadament ens fica des d’un principi en el rerefons mortuori que originarà la tragèdia, es mostra massa tímida i una mica excessivament decorativa pel que fa a molts dels altres aspectes suggerits pel llibret i la partitura. La direcció escènica resulta quasi invisible, pel que fa a potenciar els aspectes actorals del trio protagonista, i anar una mica més lluny de l’estereotip gestual. Quan l’espectacle entra a l’ocult regne de Ulrica en el qual se’ns diu que tothom pot lliurar-se al seus instints i desitjos més ocults , el muntatge opta per deixar-ho tot bàsicament reduït als suggeriments d’un vestuari cabareter més o menys tan ( o tan poc) transgressor com aquell que ens trobem de vegades en alguns spots publicitaris; en aquest territori en el qual s’hauria d’imposar la rauxa, segueix dominant massa el seny . El lloc tenebrós i del tot mòrbid en el qual Amalia té que anar a buscar unes herbes plenes de poders, no deixa entreveure cap amenaçant mòrbida tenebra capaç de fer-te creure que l’heroïna ha entrat en el més perillós dels indrets . La solució escènica utilitzada per tal que Amelia pugui ocultar-li la seva identitat al marit , tot embolicant-se amb un dels cortinatge que envolten l’escenari, està a punt de malbaratar la potencia d’aquest segment i provocar un cert ridícul. I al letal ball de màscares final, li sobra potser algun que altre recurs circense . D’altra banda, els bons afegits coreogràfics de Virginia Spallarossa resulten sovint brillants, però estan també sovint una mica mancats d’aquella passió que trasbalsa als protagonistes de l’obra, però que no acaba de materialitzar-se la posada en escena, com si els ecos deixats per la plaga estiguessin encara pesant com un pes feixuc en la seva visualització. Malgrat tot, som davant el notable muntatge d’una obra mestra , i aquesta mestria, aquest repartiment tan excels des del punt de vista vocal, i aquesta elegant bellesa mortuòria que transmet tot sovint la posada en escena, et conviden a passar pel alt les seves mancances.
