“Els meus pensaments serpentegen com un vent inquiet dins d’una bústia, trontollen cegament mentre van avançant a través l’univers”. Aquesta lletra pertany al cèlebre tema “Across the Univers”, que va ser composat per John Lennon, i va formar part de “Let It Be”, l’últim disc de The Beatles. I l’any 2008, aquesta fantàstica cançó plena de connotacions psicodèliques , va ser emesa des de la NASA en direcció a Polaris, l’estel alfa de l’Ossa Menor que es troba més o menys situat (quan parlem d’aquestes distàncies, ja no ve d’un quilòmetre de més o de menys) a quatres-cents- un anys llum de la terra. La intenció, era celebrar a nivell universal el quarantè aniversari del tema, i el cinquantè de la mateixa NASA. I l’esperança, que algun ens viu el pogués escoltar en algun racó de tan inabastable espai. El cas és que, d’existir aquests ens , i de poder entendre la lletra del tema, es trobaria amb unes paraules que neixen de quelcom tan domèstic com ara una devastadora discussió matrimonial plena de retrets que Lennon acabava de mantenir amb la Cynthia, la seva primera dona. I des d’aquell àmbit tan privat , les paraules acaben adquirint la còsmica dimensió que ara segueix avançant per l’univers, amb el rumb posat cap a tan llunyà (vist des de la nostra petitesa ; vist des d’altres paràmetres , la cosa pot canviar molt) estel.
El famós tema de Lennon no sona pas al nou espectacle de The Amateurs Company: aquí, la música la posa Marco Mezquida. Però alhora, el tema s’adiu molt amb l’estructura que adopta una proposta escènica que transita constantment entre les petites dimensions d’un àmbit familiar amb problemes per resoldre, una relació paternofilial a la recerca de nous món emocionals amb els quals poder comunicar-se mentre el nostre món corre el perill d’entrar en estat de caiguda lliure, l’amenaça d’acabar enxampats tots plegats en un estat d’amnèsia generalitzada, i la gran dimensió galàctica que només imaginar-te-la ja provoca vertigen, perquè , tret que no siguis un científic amb la ment molt oberta, la imaginació no et dona per a tant. Tal i com diu Ivan Andrade – que a banda de ser el dramaturg, director i creador de l’espai sonor del muntatge, és també un enginyer microelectrònic apassionat per l’astrofísica- , del que es tracta és de “fer un viatge fins a les fronteres de tot allò conegut per sacsejar la nostra perspectiva antropocèntrica i parlar de la VIDA , en majúscules, amb una intenció: entendre la vida en minúscules”.
I per realitzar tan ambiciós viatge, aquests Amateurs tan professionals que, de fet, ja han girat per diversos escenaris mundials amb els seus muntatges, , no dubten en recórrer a tots els mitjans que tenen al seu abast, projeccions (les imatges , són cosa de Clara Bes) i sofisticats efectes lumínics inclosos : som davant una proposta de petit format que sap com fer lluir els seus recursos tecnològics , encara que aquests parteixen d’un ajustat pressupost. I servint-se d’aquests recursos, els Amateurs que no ho són ens presenten l’Oriol, us prestigiós astrobiòleg, les teories del qual potser volen massa lluny, i no s’ajusten del tot a les aspiracions de l’entorn científic dins del qual es mou. L’Oriol està casat amb l’Eva, que es dedica a l’ensenyament, i no veu les coses amb la perspectiva cosmològica amb la qual les veu l’Oriol. I entre tots dos està en dansa el Bru, el fill preadolescent de la parella. I això d’estar en dansa no ho dic en sentit metafòric: el cert és que la coreografia de Joan Talvatull, té una presencia destacada al llarg del muntatge. Quelcom que em porta a assenyalar ja la que potser sigui la major feblesa d’un muntatge valuós en molts sentits, però una mica excessiu i una mica sobredimensionat en d’altres. La ja assenyalada ambició de la proposta , la porta de vegades a resultar un xic massa discursiva, a voler recórrer masses universos de cop, a caure en la temptació de fer ús de llenguatges que de vegades poden semblar accessoris ( la coreografia, em sembla un d’ells), i a fer-se un xic emfàticament reiterativa. Entre dissertacions de l’Oriol i intervencions videogràfiques de personatges secundaris, els personatges centrals semblen per contra mancats d’una mica més de perfil, com si l’atenció prestada a les dimensions universals hagés anat en detriment de la seva dimensió personal. El conjunt, en va ple d’estimulants idees i acurades reflexions sobre el nostre origen i el nostre destí, sobre la nostra petitesa i alhora la nostra grandesa com a espècie capaç de compaginar la seva fam per construir amb la seva capacitat per autodestruir-se, sobre l’etern conflicte entre la gran urbs que genera constants dinamismes i la natura que ens permet mirar el cel sense contaminació lumínica i sentir-nos més a prop de les abismals galàxies llunyanes que desborden la nostra imaginació... Però alhora, mentre la dramatúrgia ens convida a llançar aquesta mirada cap a l’infinit finit , no acaba de funcionar pel que fa a les distancies curtes que ens haurien de permetre sentir-nos propers a aquest petit grup familiar enfrontat als misteris de l’univers.
