La recreació del concert que el músic Pau Casals va fer a la Casa Blanca l'any 1961 i també la recepció que el president John Fitzgerald Kennedy li va oferir a la seva residència són vivències prou suggerents per recrear una ficció basada en fets reals sobre què van parlar les dues personalitats. Un des de la seva òptica politica, l'altre des de la seva òptica d'intel·lectual. Són la cara i la creu d'un mateix somni que els dos intenten aconseguir ni que sigui per vies diferents.
El dramaturg, periodista i productor audiovisual Jordi Roigé (Barcelona, 1964) ho aprofita per fer un document teatralitzat i històric sobre un període que, per variar, era tan convuls com tants altres períodes passats i presents de les relacions internacionals. Un període tràgic, en aquest cas, que acaba amb l'assassinat l'any 1963 a Dallas del jove president dels Estats Units, un crim encara avui sense aclarir mentre que els que en podrien saber alguna cosa, com per exemple el centenari Henry Kissinger, mort recentment, s'emporten el secret a la tomba.
L'obra «Un concert a la Casa Blanca» ha fet una extensa gira dins del programa de la Federació d'Ateneus de Catalunya i l'acaba ara en una limitada temporada convencional al Teatre Gaudí Barcelona, en un moment en què tot just coincideixen diferents efemèrides: la del cinquantenari de la mort de Pau Casals, el 22 d'octubre del 1973; la de l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy, el 22 de novembre del 1963; i, com a anècdota afegida, la descoberta d'una pel·lícula d'afeccionat, inèdita fins ara, que mostra imatges del trasllat i l'enterrament de les despulles de Pau Casals al Vendrell, el 9 de novembre del 1979.
La trama de l'obra «Un concert a la Casa Blanca» no es limita al que hauria pogut ser la conversa entre John Fitzgerald Kennedy i Pau Casals sinó que, retrocedint en el temps i seguint el fil del relat del mestre violoncel·lista, es reviuen moments de la seva estada a Prada de Conflent, de la visita que rep de l'oficial nazi que intenta seduir-lo perquè actuï a Berlín davant del Führer, de la seva escapada a Catalunya per enterrar la mare, de la seva relació amb la seva dona fins a la seva mort i la de la seva relació amb la jove alumna i secretària que l'acompanyaria fins a la mort, la seva estada a Puerto Rico i, sobretot, la seva concepció de la llibertat, la seva irreductible concessió a la dictadura franquista i, per extensió, també al genocidi nazi d'Adolf Hitler. Tothom recorda la seva famosa frase: «I'm a catalan», a l'ONU, quan el 1971 rep la Medalla de la Pau.
Pau Casals era un personatge cívic que, a l'exili de Prada, va ajudar molts dels refugiats de la guerra civil fins que gairebé acaba arruïnat, sense poder fer concerts o sense acceptar aquells que haurien traït la seva dignitat. Però Pau Casals era sobretot un pacifista i aquesta és la principal línia que segueix la trama de l'obra, en un moment, per cert, que fa més falta que mai quan sembla que tothom s'hagi oblidat de pronunciar un “no” rotund a qualsevol guerra.
El músic és interpretat amb fermesa quan cal i amb contenció quan convé per l'actor Mingo Ràfols, que és qui condueix gairebé tot el discurs, mentre l'escolta o li dóna la rèplica el personatge de John Fitzgerald Kennedy, que interpreta l'actor Roc Esquius.
Entre ells dos, l'actriu Mercè Pons hi fa tots els papers dels altres personatges que apareixen en els salts enrere que el mateix Pau Casals fa en els seus records: la seva dona, l'oficial nazi de Prada, el representant musical, el secretari de Winston Churchill, la dama Jacqueline Kennedy, la tècnica d'un enregistrament a l'estudi quan Casals acompanya el violoncel amb el seu so de veu... Tot presidit a l'escenari per l'emblemàtic violoncel, una tauleta amb un tauler d'escacs parada i la tarima amb les cadires de braços que representen la recepció a cals Kennedy.
El muntatge, que dirigeix Llorenç Rafecas, ben interpretat, ben matisat d'il·luminació i acompanyat d'algunes imatges en blanc i negre de l'època, compta amb el so de fragments de Johann Sebastian Bach, algun més fugaç d'«El Pessebre» de Joan Alavedra i Pau Casals, o d'«El Cant dels Ocells», a més d'una altra anècdota de quan Pau Casals era a Prada i va rebre els Nens del Vendrell que li ofereixen una exhibició castellera, perquè els castells era una altra de les passions idealitzades pel record familiar de la infància del músic.
El discurs de l'obra, tot i que podria semblar que es queda limitat al que envolta la vida i la passió de Pau Casals, s'expandeix també cap a una etapa històrica de la política nord-americana i internacional: la guerra freda amb Rússia, la justificació dels aliats per mantenir el règim de Franco com a escut contra el comunisme, la visita de John Fitzgerald Kennedy a Berlín clamant contra el Mur i declarant que ell és també un berlinès, la greu crisi dels míssils de Cuba que va estar a punt de provocar la Tercera Guerra Mundial en un cap de setmana de negociacions entre els EUA i Rússia al límit i, per descomptat, l'atemptat de Dallas que va acabar amb la seva mort.
«Un concert a la Casa Blanca» va més enllà del que el títol pot representar. «Un concert a la Casa Blanca» és una mirada històrica a hores d'ara ja tan allunyada com encara imprescindible de recordar per a noves generacions que, per molta Intel·ligència Artificial que amenaci el segle XXI, tenen a l'abast més primari l'ús de les guerres que han estat i són l'artifici menys intel·ligent que ha inventat la humanitat. (...)
