Un cos sense talent

Nous formats

informació obra


Creació:
Monte Isla
Sinopsi:

La companyia incorpora la figura humana als seus espectacles i analitza la imatge de la humanitat com a conjunt de cossos precaris que sostenen en les seves mans una virtut aliena, l’eina amb la qual s’enfronten a l’hostilitat del món.

En el Protàgoras de Plató es recull el mite d’Epimeteu i Prometeu, dos germans de sort diferent: “el que pensa tard” i “el que pensa abans d’actuar”. Epimeteu, el més descurat de tots dos, és l’encarregat de distribuir els atributs particulars a cadascun dels animals. Lliura closques a les tortugues, verí a les serps, ullals als lleons… I quan acaba la tasca s’adona que ha calculat malament, que s’ha oblidat d’una pobra criatura: l’ésser humà, un cos sense defenses que rebrà el foc robat dels déus. Un cos sense talent parteix de la imatge evocada en aquest mite: un cos precari que sosté en les seves mans una virtut aliena, l’eina amb la qual s’enfronta a l’hostilitat del món. 

Fins ara, Monte Isla ha centrat la seva atenció en els espais que ens contenen, en la noció de “l’altre” i en els llocs absents de presència humana. Aquest treball està recollit en tres peces, la Trilogía sobre el Paisaje: Allí donde no estamos (Espai Nyam Nyam, 2021), On comença el bosc acaba el poble (TNT, 2022, premi ex aequo en la categoria d’arts escèniques dels III Premis El Temps de les Arts) i Escuchas del paisaje (La Mutant, 2023).

Amb aquesta nova peça escènica, Monte Isla es pregunta com posar el cos en escena. Què passa quan mirem aquest cos, aquest cos que compartim, aquest cos que usem com a unitat de mesura per al món i que delimita la frontera de la consciència, aquest cos present sota la disfressa de qualsevol ficció social i cultural, aquesta pasterada orgànica que apareix com una imatge ridícula i obscena enfront de l’encant escultòric d'allò que és mort?

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Un cos sense talent

04/10/2024

Escatologia plàstica i teatrets ambulants

per Ana Prieto Nadal

Aquest espectacle, que es va estrenar a la darrera edició del Festival Grec, suposa un gir important en la poètica dels Monte Isla. Després d’explorar paisatges escènics en què el cos resultava un element estrany o anecdòtic, Andrea Pellejero i Adrià Girona posen al centre la corporalitat, amb un especial èmfasi en l’escatologia. A Un cos sense talent, un artista ambulant i molt precari –una mena de venedor de fira posseït per una irrenunciable, misteriosa determinació– pateix una sèrie d’inquietants metamorfosis. En el paper d’aquest comediant, Andreu Martínez repeteix alguns lemes per promocionar el xou en diferents idiomes, un poti-poti que resulta còmic i molt expressiu: “Open your mind, corazón”. La furgoneta amb què es desplaça sobre l’escenari és el seu teatrí, que no para d’expel·lir bombolles de sabó, confeti, música i moltes coses més.  

La bellesa interior a què al·ludeix el firaire es materialitzarà com un cúmul fecal. Vist en retrospectiva, això se’ns anticipa ja al primer tram amb un personatge creat a partir del cul nu de l’artista, en irònic contrast amb la invocada pretensió de descobrir harmonies secretes. Al segon dels tres blocs en què s’estructura la peça, la part del darrere de la furgoneta serà condicionada com un escenari provisional d’on emergirà una mena d’anus-cimentera que, entre incontinents sons de descàrrega, evacuarà una prolongada defecació plàstica, negra com el petroli, per acabar excretant –juntament amb les rosades vísceres– una criatura tentacular i agònica, estranya epifania inflable.

Serà en l’evolució coreografiada del final on es reflectirà el treball d’investigació dut a terme per la companyia –gràcies als Ajuts a la creació Carlota Soldevila– a partir de la tradició del titella de guant de Taipei. El performer resta amagat sota una estructura de cap-gros amb teatret incorporat, on dos demoníacs putxinel·lis es maten a bastonades. Sembla que el destí del cos que sosté el dispositiu, l’actor sotmès a un absurd frenesí, és entrar en col·lapse. Monte Isla trasllada de manera molt plàstica, hiperbòlica –entre raneres intestinals i èxtasis excrementicis– la sòrdida superfluïtat i la precarietat extrema a què la nostra societat ha condemnat els artistes i titellaires. It’s a kind of magic. 


Vegeu la crònica sobre el festival TNT publicada a Núvol el 3 d'octubre de 2024