“Amo, amas, ama,
amamos, amáis, aman”. No: no és que m’hagi ara donat per posar-me a declinar el
verb “amar” con si estès a classe de castellà. És que així precisament és com
finalitza Àlex Rigola la seva àgora / espectacle inspirada en l’emblemàtica,
esplèndida i sovint polèmica obra
d’Henrik Ibsen “Un enemic del poble”. Aquella que , en el text original,
finalitza amb una afirmació del Dr. Stockmann que es troba entre les frases més
cèlebres, citades i discutides ( també
aquestes paraules es presten a la polèmica) de tot el teatre del geni noruec :
“L’home més fort del món és aquell que està més sol”. I sí: també la frase es
deixa caure cap el final de l’espectacle de Rigola: de fet, és una de les
poques coses que han sobreviscut del text original. Però Rigola prefereix
rematar-ho tot projectant la conjunció del verb “amar” a la qual em referia
abans. I la decisió – no cal ni dir-ho- resulta ben significativa, i es presta
o bé al desconcert ( el vaig palpar al meu voltant el dia que l’espectacle es
va veure al Teatre Municipal de Girona) o bé a interpretacions com ara la que
us deixaré anar ara mateix: potser no és la bona, però jo sóc incapaç de
veure’n cap altra. El cas és que Rigola ha començat fent-nos participar en un (
més aviat participativament banal) debat amb votacions incloses sobre la fe que
tenim o no tenim en això que anomenem
“democràcia”. I ens ha proposat també decidir assembleàriament si volem que la funció es
representi ( tal i com demana
l’alcaldessa Irene Escolar; aquí, com al “Vania”, tots els personatges
porten el nom de qui els interpreta) o que s’aturi com a mostra d’acte de
rebuig a les manipulacions del poder i els límits que marca amb la seva mateixa
política de subvencions ( el periodista Nao Albet no dubta que si no ho fem així
haurem actuat com uns covards; haurem preferit gaudir d’un espectacle enlloc de
renunciar a ell fent un veritable acte de protesta ) . I després de tot això, va Rigola i ens regala
amb un últim missatge més o menys
subliminal en el que, o m’equivoco molt, o queda clar que davant del desgavell
democràtic ( o falsament democràtic) en el que vivim , només l’amor en tota la
seva extensió i conjugat en totes les persones del verb , pot venir a donar-li
coherència a l’assemblea universal i lliurar-nos de tanta manipulació. Quelcom
que, d’altra banda, potser faci que tornem cap a casa tocats d’un cert
optimisme davant el pesimisme que es desprèn de la realitat. Però que alhora,
potser faci també que ens deixem arrossegar per esperances il·lusòries i falses
expectatives de germanor .
Des d’un escenari
pràcticament nu ( excepció feta d’una pissarra una mica a l’estil de la que
Thomas Ostermeier feia servir al seu muntatge de l’obra o - sense anar tan
lluny- de la que utilitzaven Les Antonietes a“Stockmann” la seva notable versió del text, ) , Rigola ens ofereix una proposta més
farcida de bones intencions que de bons resultats. Mentre al seu magnífic
“Vania” l’exercici de reducció al mínim
del text de Txèkhov i aproximació als màxim a les emocions dels personatges i
els rostres dels actors funcionava de forma admirable, aquí per contra l’obra d’Ibsen
es transforma en excusa esquemàtica que perd pel camí alguns dels seus aspectes
i personatges més potents. I l’exercici participatiu mitjançant el vot i el
debat es transforma en quelcom inevitablement ingenu, i no exempt tampoc dels
seus petits trucs manipuladors propiciats per la dramatúrgia. És o no és el
doctor Israel Elejalde – a ell li toca defensar els argument del Dr. Stockmann-
un enemic del poble? Propicia el seu
posicionament una veritable revisió dels mecanismes dels que se’n serveix la
democràcia, o és una invitació a que s’imposi la dictadura de les elits “veritablement” preparades per decidir sobre
segons quins temes? És lícit posar en
perill la seguretat i el futur de tota una comunitat en nom d’una veritat
incòmode ? Totes les preguntes que planteja Ibsen , continuen obertes . Però,
malgrat l’eficaç implicació dels seus actors/còmplices, malgrat les bones
intencions, i malgrat l’efecte engrescador que una proposta que convida a
agafar el micro i dir la teva provoca en el públic, em temo que l’àgora de
Rigola es queda lluny d’afegir-li quelcom nou al que planteja Ibsen, mentre per
contra, el talent de les paraules d’Ibsen queda inevitablement diluït.
