Tot era vermell. Fa vint anys tot era vermell. Ara tot és blau tirant a turquesa. El color també fa la cosa. L'actriu Emma Vilarasau era l'amistançada i l'actriu Marta Marco era la serventa. Ella era l'Anna, la Lizaran. És gairebé obligatori recordar les imatges dels espectacles que es queden en la memòria per sempre. I aquella estrena de fa gairebé vint anys d'«Un matrimoni de Boston», de David Mamet, a l'Espai Lliure de Montjuïc, és de les que va deixar empremta.
Revisitar cada una o dues dècades un espectacle com «Un matrimoni de Boston» és un signe de normalitat. I fer-ho amb dues de les mateixes actrius d'aquella estrena (la Vilarasau i la Marco), però amb els papers canviats, i la incorporació de la més jove de les tres, l'encara emergent Emma Arquillué, és un sa exercici de relleu amb aires de llegat. A més, tornar-hi permet als nous espectadors descobrir una de les perles teatrals que tenim en cartera. I als espectadors que repeteixen potser els fa detectar-hi petits detalls que podien haver passat desapercebuts en la primera versió.
«Un matrimoni de Boston» —un altre dels èxits ja cantats d'aquesta temporada i el que ha batut el rècord de La Villarroel pel que fa a venda anticipada—, és una obra que reconcilia, com ja vaig dir fa vint anys amb motiu de la primera estrena, els espectadors cansats de segons quines aventures amb el teatre de compromís.
Donem-ne part de la culpa, si voleu, al seu autor, David Mamet; una altra part, al seu director, Josep Maria Mestres; i una altra part, al seu traductor, Joan Sellent. Però tots aquests mèrits es podrien quedar en no res sense la interpretació del trio, cadascuna amb les característiques del seu paper: el descarat i ple d'experiència de la vida d'Emma Vilarasau (la senyora del collaret), el jovenívol i il·lusionat de Marta Marco (la jove amistançada) i l'ingenu i picaresc d'Emma Arquillué (la serventa).
I si bé és el primer, el d'Emma Vilarasau, el que porta les regnes del combat, sempre entre la indignació epidèrmica i el dubte existencial, el de les altres dues, amb poques paraules, com és el cas de Marta Marco, amb un aire de sincera ingenuïtat, o el de les intervencions en clau d'interrupció d'Emma Arquillué —els Butaca ja en van destacar el seu esclat revelació que aquí es consolida encara més—, plenes de lucidesa camperola, completen una de les festes teatrals antològiques que regalen un devessall de llengua polidíssima en la versió de Joan Sellent i una vibrant direcció de Josep Maria Mestres que remarca encara més que segons quin teatre envelleix millor si es deixa en repòs un temps, com el bon vi.
Resulta que «Un matrimoni de Boston» combina la saviesa del discurs amb la ironia i fins i tot l'humor refinat, sense que decaigui en cap moment. I és que cal ser molt senyores del teatre per passar d'un vestuari victorià d'upa a cofar-se uns ridículs barrets de plomes, convençudes que seran capaces de fer-se passar per espiritistes. I tot, per continuar enganyant un adinerat que freqüenta el saló de la dama del collarret —per cert, secret de confessió, el mateix collaret que lluïa Anna Lizaran— i n'alimenta els capritxos, per continuar mantenint la relació acabada d'estrenar entre la jove amistançada i la filla del protector i per utilitzar en benefici propi la saviesa popular de la pagesia irlandesa (perdó, escocesa!) que els servirà finalment per treure les castanyes del foc.
D'allò que en podríem dir converses de saló es passa a safareig de marmanyera i es torna a dissertació filosòfica. D'allò que en podríem dir cinisme i fins tot racisme —avui encara més evident que fa vint anys— envers la serventa, es passa a xantatge sentimental i proteccionisme. D'allò que en podríem dir intriga, amb el valuós collaret com a protagonista de fons, es passa a embolic de faldilles multiplicat per tres, i mai més ben dit o, millor dit, com diuen els francesos, un “ménage à trois”, però victorià.
«Un matrimoni de Boston» és una obra per seguir amb el somriure permanent. Des que Emma Vilarasau apareix al saló que ha fet entapissar expressament pensant en l'amistançada i es familiaritza amb alguns dels espectadors de primeres files —“¿em cordes el collaret, sisplau?”—, fins a l'última frase del discurs que condensa l'engany i la hipocresia que reflecteix l'autor David Mamet en tota l'obra, un engany i una hipocresia portats al límit entre dues dones amistançades del segle XIX que són el reflex viu que el progrés no sempre camina endavant sinó que, molt sovint, s'amaga en els racons més impensables del passat. (...)
