Segona campanada de la recent estrenada com a autora, Susanna Garachana («El favor»), actriu de llarga trajectòria. Aquesta vegada fent tàndem en l'autoria amb Jaume Viñas. Els dos, juntament amb el director Daniel Anglès, creant una tradició que s'hauria de convertir en hàbit: muntar una comèdia amb denominació d'origen comptant amb el principal protagonista, l'actor Joan Pera, autèntica estrella Michelin de la comèdia catalana.
Dic això de l'estrella Michelin perquè la cosa també va per aquí. Hi ha un xef jove que s'ha enamorat de la promesa d'un comiat de soltera amb ambicions de dissenyadora, hi ha una mare amb un passat hippie feta una senyorassa, hi ha Cadaqués, Balaguer, Escornalbou, Calella i altres referències geogràfiques, i hi ha en l'imaginari molt de Mondrian, el pioner de l'art abstracte, el de les ratlles horitzontals i verticals amb els colors primaris i el pintor que va proclamar allò que també es pot aplicar al teatre: “L'art és superior a la realitat i no té cap relació directa amb la realitat”.
A «Un sogre de lloguer», una comèdia que va més enllà del carisma còmic i singular de l'actor Joan Pera, el que hi passa també és, com deia Mondrian, superior a la realitat i, a la vegada, no té cap relació directa amb la realitat. O potser sí. Depèn de com es miri i depèn també de l'efecte que fa en un personatge afectat per la narcolèpsia, l'impuls sobtat de caure rendit de son, escoltar la paraula “emblemàtic” i, en contraposició, escoltar “Ramon”, per desvetllar-se a l'acte.
Una comèdia necessita un bon repartiment. Al voltant de Joan Pera, la companyia ha reunit tres intèrprets d'alta volada com l'actriu Muntsa Alcañiz —senyorassa que ho diu tot amb el gest i l'expressió—, l'actriu Clàudia Benito —una perfecta promesa amb dues vides i una ambició heretada de família— i l'actor Edu Lloveras, el xef de la festa, que viu el que segurament serà el dia més arriscat de la seva vida.
«Un sogre de lloguer» és una obra que juga amb la llengua, fa una esllavissada cap al dialecte de les Illes, pica l'ullet fugaçment en un moment donat al mestre Joan Capri, trepitja país a través de la toponímia i enfila el registre de la comèdia, sempre amb un prudent fre de mà posat, amb una interpretació coral que manté l'auditori a plena riallada —presumptes improvisacions peranianes incloses— i una història de fons que desvela un secret amagat durant quaranta anys entre Cadaqués i Cervera de la Marenda. Tothom és convidat a cridar ben fort “Raaamooon!” i, parodiant el que cantava la cupletista Lilián de Celis, al crit de Ramon només caldria afegir: “es el chico más mono de la reunión”. (...)
