Un somni de nit de Sant Joan

Teatre

informació obra


Direcció:
Adrian Devant
Il·luminació:
Francesc Rodelles
Vestuari:
Rafató Teatre
Caracterització:
Aurèlia Úbeda
Composició musical:
Didac Rocher
Coreografia:
Ferran Castells
Intèrprets:
Sílvia Sabaté, Gal Soler, Sergio Freijo, Pep Cortés, Blanca Pàmpols, Enric Cusí, Ferran Lahoz, Maria Clausó, Enric Cervera, Joan Segalés, Isabel Arbonés, Joan Faneca, Àngela Jové, Manuel Ceder, Aina Castells, Montse Miralles, Ferran Castells
Companyia:
Habemus Corpus
Autoria:
Miquel G. Font
Sinopsi:

La guerra ha acabat! El Duc d'Atenes prepara la seva boda amb la conquerida Reina de les Amazones. Cau la nit, i en el bosc les baralles continuen entre la Reina i el Rei de les Fades, torbant l'ordre natural. Mentrestant, quatre enamorats es perden i es persegueixen pel mateix bosc, sense ser conscients de les forces poderoses que els mouen. Però al bosc també s'hi troben uns senzills artesans d'Atenes, que assagen l'obra amb la que esperen impressionar els Ducs, la nit de les seves noces.

"Un Somni de nit de Sant Joan va ser el meu primer contacte amb Shakespeare dalt d'un escenari. Ho dirigia Donya Feuer, a qui vaig tenir el privilegi de de conèixer i de treballar-hi. Poc després jo també intervenia en el ballet de Somni que es va fer a l'Òpera d'Estocolm, dirigit per Pär Isberg.

Sempre he volgut posar en escena aquesta obra que celebra l'amor i la imaginació. Alhora, Somni ens recorda que el moment de felicitat i ple de llum passa –i sovint ho fa per una corda tensada sobre un abisme fosc.

Aquest instant efímer el compartim tots, ara. Siguem grans, joves, romàntics, pragmàtics, somiadors o realistes. És per això que vull trencar amb la convenció que els enamorats gairebé sempre siguin representats per actors molt joves: l'amor i la fugacitat de la vida i dels sentiments no són només patrimoni de la joventut, sinó de tothom; com també ho és l'obra de William Shakespeare.

La traducció de Josep Maria de Sagarra em fa sentir el mateix que quan la llegeixo o l'escolto en el meu anglès nadiu. El llenguatge de Somni és ric, màgic, i sovint desconegut, fins i tot per a oïdes angleses. És apassionant descobrir que el llenguatge de Sagarra, en tota la seva riquesa, i pel fet de ser desconegut a la nostra oïda i llengua, té el poder de transportar-nos i de fer volar la imaginació.

Adrian Devant

Crítica: Un somni de nit de Sant Joan

19/07/2016

És possible trobar entusiasme juvenil en actors madurs?

per Jordi Bordes

Adrian Devant perseguia, de feia temps, el clàssic El somni d'una nit d''estiu. Quan va ensopegar en la versió de Sagarra (Un somni de nit de Sant Joan) va entendre que s'hi havia d'atrevir. No sabem quan temps ha passat,però, finalment, ha aconseguit el repte creatiu. Ho ha fet, cal dir-ho, amb un repartiment singular: tots excepte Puck (divertida sense ser desvergonyida Aina Castells) són actors madurs. D'entrada, sembla molt poc adequat plantejar aquesta obra amb aquest repartiment (perquè respira un aire molt fresc, espontani). Entès el codi que planteja la produció, proposa un repte lloable: Si és possible que els actors joves en representin de més madurs (Les Antonietes són un cas paradigmàtic amb peces com Stockmann i Vània) i es constati una desesperació més grossa (perquè els joves, generalment són l'ímetu de la vida), els actors madurs s'atreveixen a un acte de joventut  quasi inconscient. Un gest que els honora. i que, en alguns moments i gràcies a la brillantor de Shjakespeare roda enginyós i divertit.

No es busca cap aportació, cap mirada mes al text.  Potser hagués estat bé, suavitzar les formes verbals barroques (aquells "haver vinguts" o el "s'ha d'ésser") i dotar de major naturalitat els moviments de les fades perquè aquell postís si és de comicitat no queda prou entès. L'espai sonor é smínim (s'entra a pèl, per exemple) i de la il·luminació hi ha una intrigant ombra blava a escena durant la nit i, els quadres de dia són de llum de sala, obert, esquitxant al públic. 

La mirada de Devant és honesta pero, segurament li falta un punt d'intenció perquè els actors puguin acomodar-se en un paper que pot quedar galdós. I si alguns es refugien en la comicitat, no ho poden fer tots i desequilibra la proposta. Certament, la tragicomèdia de Píram i Tisbe s'endú els millors aplaudiments. Dels personatges que es casen i del públic des de les dues grades que els envolten. Però per arribar fins aquí, no calia tanta persecució de nimfes i mortals d'Atenes. Un exemple de com es pot treballar, amb una comicitat extrema, és la versió de Gabriel Chamé sobre la tragèdia d'Othelo. Evidentment es tracta d'uns actors de molt diferent trajectòria però demostra com Shakespeare es pot fer des de qualsevol mirada. Però cal que sigui pròpia. El repartiment, tant concret, implicava un gir (si no textual, sí interpretatiu) en l'escena.