Un sublime error

informació obra



Companyia:
Needcompany
Direcció:
Jan Lauwers
Dramatúrgia:
Jan Lauwers
Sinopsi:

Jan Lauwers dirigeix Gonzalo Cunill en un monòleg sobre la soledat

Torna la prestigiosa Needcompany (Molly Bloom) amb el retrat íntim d’un home, interpretat per Gonzalo Cunill, que observa el món amb perplexitat i no entén ni tan sols per què en forma part. El director Jan Lauwers crea aquest personatge com una antítesi de si mateix: un exboxejador, tranquil i serè, que es nega a cedir davant l’agitació interior. La peça explora la desesperació d’un artista que lluita per mantenir la fredor emocional en la seva obra mentre, per una altra banda, cerca afecte.

Crítica: Un sublime error

27/11/2024

La trencadissa de la màgia

per Ramon Oliver


Vosaltres sou d’aquelles persones ( donat el web on us heu ficat, sospito que sí) que creieu d’allò més en allò que se’n diu la màgia del teatre? Sí? Doncs anem cap a una altra pregunta. Vosaltres , quan trobeu algú en qui confiar, sou partidaris de dipositar en aquest algú una confiança del tot cega? La resposta és també en aquest cas positiva? Doncs us vaig a donar un consell del tot desinteressat: aneu en compte tant en un cas com en l’altre. I és que en tots dos casos, és possible que esteu cometent un sublim error. Potser ara mateix aquest consell us pot semblar innecessari i fora de lloc. Però quan aneu a l’Hotel Rigola (altrament conegut pel turisme teatral amb el nom de Heartbreak Hotel)  i us trobeu ficats en l’espectacle de la Needcompany amb el qual aquest encara ben nou espai escènic s’estrena també com a espai capaç d’assolir projecció internacional ,  tot associant-se a un de les mes internacionalment prestigioses companyies teatrals que corren des de fa dècades per Europa , entendreu del tot de què us estic parlant. I entendreu també (bé; això ja ho sabeu, però de tant en tant  va bé recordar-ho) que les relacions personals en general i les relacions amistoses en particular , poden ser tan fràgils com aquests bonics recipients de cristall que guardem com un tresor, però que es poden esmicolar com si res.

Per mantenir com cal una sòlida amistat , cal anar sempre amb peus de plom, o més aviat evitar el pes feixuc que pot arribar a tenir segons quin calçat emocional , tot provocant serioses  esquerdes segons on trepitgem?  Aquí va una altra pregunta. Tot i que, pel que fa als tres vells i molt amics protagonistes d’aquest muntatge , tots tres sintetitzats en una sola persona ( allò que pot aconseguir la cristiana Santíssima Trinitat, també està a l’abast de la màgia del teatre, existeixi o no existeixi aquesta màgia) , cal dir que tots tres ho tenen molt clar: amb vincles com els seus, pots caminar trepitjant un sòl format per vidres trencats , amb la seguretat que els teus peus no patiran cap ferida. I això es posarà per complert de manifest mentre assistiu al funeral de l’insigne actor Gonzalo Cunill: un funeral d’aquells en els quals no solament està permès fer broma, beure en excés , menjar i fumar pels descosits i lliurar-se a la relaxació sensorial que a cadascú li sembli més adient en nom del difunt , sinó que està molt mal vist no fer-ho. Sí; heu llegit bé, i això cal que ho tingueu també molt clar . Encara que es presenti a la publicitat de l’espectacle com el seu protagonista, el cert és que el Gonzalo ens ha deixat: ara li està fent companyia a algun d’aquests àngels que no s’han volgut tampoc perdre la cerimònia, i sobrevolen els caps del públic per tal d’amagar-se a qualsevol racó de la sala . I com la sala és  ben petita, amb una mica de sort, no us costarà res percebre la seva presència.

Mentre la busqueu , i abans que reclameu el preu de l’entrada ara que sabeu que el seu protagonista descansa ja en pau, heu de saber també que Gonzalo no es resigna així com així a fer  un mutis definitiu. I que, tot fent servir les paraules de Jan Lauwers ( l’autor i director de tot plegat, i també de propostes teatrals tan conegudes com ara la magistral “Isabella’s room”, les molt notables “The Lobster Shop” i “The Deer House”, o les molt més recents i juganeres aproximacions a l’art per a fer comèdia i l’art per a fer comèdia que Shakespeare demostrava a les obres evocades a “Billy’s Joy” i “Billy’s Violence”) , Cunill, impecablement vestit de blanc, no pararà de xerrar al llarg de noranta minuts que deixen de nou constància del seu talent i  de la seva singularitat interpretativa.  Lauwers defineix aquests xerrameca com “el retrat íntim d’un home que mira el món amb sorpresa i no entén per què en forma part” . I encara que aquest retrat íntim en tingui molt d’autoficcionat, en té també molt de retrat d’amics seus tan inseparables a nivell personal i a nivell creatiu com ara ho és el mateix Cunill. Donat que  Lauwers ja ho sap, i abans que ningú altre li digui, ell mateix s’avança a reconèixer-ho : considerar que l’art tracta sobre el creador, resulta quelcom “arrogant i vanitós”. Però, què hi anem a fer;  qui no sigui en absolut cap d’aquestes dues coses, que llenci la primera pedra. I mentre algú s’anima (tot i que  ningú ho farà ), Lauwers torna a posar en evidència que parlar d’un mateix , implica alhora parlar de tots plegats. Al cap i a la fi, tots acabarem enfilant cap el  cementiri, potser al bell mig d’una gran nevada com ara aquesta amb la qual l’autor i l’intèrpret d’aquest funeral tan ple alhora d’alegria semblen evocar una mica l’esperit del James Joyce de “The Dead”. I també all cap i a la fi, un cementiri  pot ser un lloc tan bo com qualsevol altre, si es tracta de retrobar-se amb vells amics dels quals tampoc no t’has separat mai, perquè sempre més formaran part de tu. Amics com aquests dels qual presumeix Gonzalo ,abans d’anar-sen volant cap cel com  ho faria un àngel, procurant a l’alçar el vol no trencar cap dels fràgils objecte de cristall que formen l’escenografia d’aquesta notable proposta.