Jan Lauwers dirigeix Gonzalo Cunill en un monòleg sobre la soledat
Torna la prestigiosa Needcompany (Molly Bloom) amb el retrat íntim d’un home, interpretat per Gonzalo Cunill, que observa el món amb perplexitat i no entén ni tan sols per què en forma part. El director Jan Lauwers crea aquest personatge com una antítesi de si mateix: un exboxejador, tranquil i serè, que es nega a cedir davant l’agitació interior. La peça explora la desesperació d’un artista que lluita per mantenir la fredor emocional en la seva obra mentre, per una altra banda, cerca afecte.
Fins al 15 de desembre podeu veure a la sala Heartbreak Hotel Un sublime error, un solo que l’artista belga Jan Lauwers ha creat a mida i per a lluïment de l’actor argentí Gonzalo Cunill, assidu col·laborador de la prestigiosa i avantguardista Needcompany –no fa gaire el vèiem al TNC dins el muntatge Billy’s Violence (2021; 2024)–. La proposta ha comptat amb la dramatúrgia d’Elke Janssens; la traducció –del text original de Lauwers al castellà– ha anat a càrrec de Michaela Van Muylen.
Som a la vetlla del Gonzalo –el personatge du el nom de l’actor que li dona vida, retratat aquí a la peculiar manera de Lauwers–, però els elements espacials en cap cas pretenen reproduir una sala de tanatori ni una caixa de morts, sinó que constitueixen una precària i desmuntable construcció de gerros i recipients de vidre que l’actor contribuirà a aixecar al llarg de la funció, com si fos un fràgil –i perillós!– castell de naips. Amb una bonhomia i una perplexitat que resulten entranyables, tenint en compte sobretot que és un fantasma o un àngel qui ens parla, es defineix en relació amb els seus dos amics inseparables, que –ens explica– són presents al comiat funerari: l’un fa un discurs cada cop més enfurit, i l’altra “acomoda el lino sobre mi pecho” –Cunill va de rigorós blanc–.
Com si es tractés d’un conte, ens explica la història d’un trio d’amics amb personalitats diferenciades i rols ben definits. Una trinitat estranya. El seu íntim antagonista o alter ego, Álex, és un home ombrívol, tímid i busca-raons, sovint turmentat per alguna cosa, però mai impotent –el narrador declara estar enamorat de la seva força, d’aquell desassossec sempre a punt de transformar-se en ira–; Christine, la tercera en concòrdia, és una dona forta i intel·ligent, que sap com actuar en qualsevol situació. En canvi, Gonzalo es defineix com un pensador –enfront dels altres dos, més donats a l’acció– i declara estar dotat per a l’alegria: “Yo lo soluciono todo con la risa”. La tristesa pot ser de moltes formes, i la d’aquest personatge –home afable, però ferotgement solitari– adopta l’aparença o la protecció del riure i la lleugeresa. Mort i tot, no ha perdut la capacitat de meravellar-se davant el món; des de la dimensió incerta des d’on ens parla, balla amb els seus dos amics i amants.
Gonzalo Cunill, performer de llarga trajectòria –en muntatges de Carlos Marquerie i Rodrigo García, entre d’altres–, és tot un especialista en monòlegs al·lucinats. Va ser el boxejador de Greus qüestions, d’Eduardo Mendoza (dir. Rosa Novell, 2004); l’home gos de King, de John Berger (dir. Carlota Subirós, 2007); l’hipnòtic narrador d’En lo alto para siempre, de Foster Wallace (dir. Juan Navarro, 2017), i el Pier Paolo de Who is me. Pasolini (Poeta de las cenizas), un muntatge d’Àlex Rigola (2017; 2024). Aquí, de nou, destaca per la veritat que desprèn i la manera directa com se’ns adreça; per la capacitat d’instaurar un present estranyat i arrossegar-nos a l’esfera íntima: fa confidències com qui fa un regal. D’altra banda, la sincera devoció amb què el Gonzalo d’Un sublime error evoca els seus amics sembla una contraproposta al sarcasme amarg del personatge que va assumir a Tala (dir. Juan Navarro, 2013), una adaptació de la novel·la de Thomas Bernhard.
Som davant un muntatge peculiar, una faula estranyament confortable –malgrat els vidres estellats–. L’actor serveix un retrat íntim, construït a partir d’anècdotes, tràngols i passions, i ens parla d’una mort ridícula, rere la qual plana una ombra més densa; transmet la comicitat tant del funeral mateix com de diverses peripècies i situacions evocades, mentre manipula la cristalleria o acciona l’espai sonor dissenyat per Rombout Willems. Per damunt de tot, apel·la amb un somriure a la bondat dels desconeguts –dels espectadors– i invoca la màgia del teatre, en què la paraula té el poder de fer nevar, com al final de Dublinesos de Joyce, sobre els vius i sobre els morts.
Crítica publicada a Núvol el 27 de novembre de 2024