Un trozo invisible de este mundo

informació obra



Autor:
Juan Diego Botto
Direcció:
Sergio Peris-Mencheta
Intèrprets:
Juan Diego Botto, Astrid Jones
Escenografia:
Sergio Peris-Mencheta, Carlos Aparicio
Vestuari:
Carlos Aparicio
Il·luminació:
Valentí Álvarez
So:
Carlos Bonmati, Pelayo Gutiérrez
Composició musical:
Alejandro Pelayo, Edit Piaf ('Plus blau que tes yeux')
Ajudant de direcció:
Rosalía Martínez
Producció:
Producciones Cristina Rota, Teatro Español
Sinopsi:

Una història irònica, divertida i dramàtica alhora sobre exili i immigració a partir del testomoni de cinc personatges reals coneguts gràcies a la col·laboració de diverses ONGs. Un agent de policia que pensa que en aquest país no hi cap ningú més. Un immigrant que truca a la seva dona des d'un locutori i, entre divertides desavinences i confusions, explica com li van les coses i la duresa de la distància. Una dona subsahariana que explica al seu fill com va viatjar a Europa i els obstacles que va trobar al ‘primer món’. Un jove que relata la seva experiència davant la tortura a l'Argentina de la dictadura de la Junta militar dels 70, i un home que, carregat de sarcasme, filosofa sobre què suposa estar lluny de casa i perdre-ho tot per un exili polític.Sense paternalismes, sense condescendència i sense tòpics, aquesta obra mira de posar nom i cognoms a aquelles persones que sovint només coneixem a través de les xifres i estadístiques dels titulars de premsa.

Crítica: Un trozo invisible de este mundo

13/09/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Manuel Pérez i Muñoz

Allà pel 2005, l'editorial El Aleph publicava un llibre amb una sèrie de narracions curtes unides pel tema de l'emigració. El volum es va titular El privilegio de ser perro i alguns d'aquells textos arriben ara al Teatre Lliure interpretats pel seu autor, Juan Diego Botto, i amb direcció de Sergio Peris-Mencheta.

Sobre el paper, aquells escrits presentaven certa tendència a divagar i un aplanament derivat del to anecdòtic imperant, poc apropiat a l'hora de tractar les múltiples arestes d'un tema de difícil digestió. La cosa no ha millorat passada a un escenari perquè pràcticament no ha existit el treball de dramatúrgia, o perquè s'han posat en pràctica certes tècniques aïllades, com el contacte amb el públic, que no contribueixen massa al sentit general del conjunt ni li aporten aire fresc.

Amb tot, si l'espectacle es comprometia al programa a no caure en “paternalismes”, “condescendència” o “tòpics”, no estic segur que se n'hagi sortit. Malgrat tot, el públic sembla gaudir del treball dels actors (molts aficionats dempeus aplaudint l'estrena), el del propi Botto i el d'Astrid Jones, que interpreta una jove africana sense papers a una de les narracions més dures.

Recomanable, per tant, als espectadors a la recerca de cares conegudes pujades a un escenari, o pels que busquen una benintencionada dosi de reafirmació epidèrmica de les seves conviccions més progressistes.