Lucrecia explica un conte. I la millor manera de connectar amb els petits espectadors a qui s'adreça és que els expliqui la seva pròpia experiència de l'arribada a Barcelona, en clau de fantasia, esclar. La petita Lucrecia descobreix que té trenes de tots els colors. I un comença a pensar si el trencadís acolorit de Gaudí no hi té de debò alguna cosa a veure.
Lucrecia combina la seva vena musical amb algunes de les seves cançons, la seva vena de contista amb la seva història i una vena desconeguda fins ara, la de bruixa amb poders màgics que va fer que, d'adolescent, posés Barcelona i els seus monuments de panxa enlaire aprofitant-se dels seus sortilegis.
Però Lucrecia es presenta tal com és i confessa que és una bruixa de bona fe i allò que de jove un dia va fer mig enrabiada perquè a casa seva havia arribat una germana nova petita, després ho endreça amb uns altres sortilegis reparadors.
Tot això els espectadors ho viuen només en una hora —que és l'espai de temps estàndard per a un espectacle familiar—, amb il·lustracions característiques del dibuixant Philip Stanton i amb una animació de David Escalé, que juga una part important en la trama per mostrar tot allò que les paraules i les cançons no poden mostrar.
Però Lucrecia no està sola en aquest espectacle. S'ha acompanyat de dues «lucrècies» més joves (Tamara Ndong i Judith Endje) que interpreten una el paper de la Lucrecia preadolescent, i l'altra, la seva germana petita, Georgina, quan ja s'ha fet gran.
El rerefons d'«Una bruixa a Barcelona» és la gelosia natural entre germans quan un nou germà arriba a la família. Sempre és el petit el que s'emporta tots els miraments i el més gran ha d'aguantar el tràngol de passar a un segon pla. Per això Lucrecia fa teràpia de la seva presumpta gelosia de ficció i, a la vegada, fa pedagogia que les famílies amb germans petits deuen agrair d'allò més. Només donaria un toc d'alerta sobre l'ús de fer servir «la cigonya» com a portadora del nadó. Avui en dia, qui no corre, vola. I caldria que quedés més ben entès que utilitzar «la cigonya» és una manera de dir que la mare espera un germà o una germana a la panxa, que és el que la majoria de criatures del segle XXI saben ja des de l'escola Bressol.
L'espectacle, a banda de la interpretació atractiva de la mateixa Lucrecia —que arrodoneix amb peces cantades no precisament «infantils»—, de les il·lustracions i l'animació, compta amb el titella gegant que representa el drac del Parc Güell (manipulat i dialogat per Jofre Borràs) i que el muntage personifica fins al punt que es converteix en una mena de guardià o conseller de la Lucrecia enrabiada pel que viu a casa amb la germana petita.
Altres elements escenogràfics permeten que el muntatge sigui dinàmic i suggerent: el llibre d'on surt Lucrecia, l'armari màgic d'on apareixen les «lucrecies» més joves i una ataronjada reproducció espectacular del «Gat» de Botero, que viu a la Rambla del Raval de Barcelona —que també es diu Botero, esclar—, que té un problema de veu entre greu i agut, al qual acabarà posant remei la bruixeria de Lucrecia.
De la desfeta inicial de tots els principals monuments de Barcelona provocada per la ira de la jove Lucrecia (La Pedrera, Colom, la Torre Agbar, la Sagrada Família...) es passa al retorn a la normalitat del paisatge urbà, amb una moralitat inclosa: es poden fer bruixeries, sempre que sigui, no només per fer el bé, sinó amb ritme cubà, com quan Lucrecia canta l'emblemàtica peça «La noche de la Iguana», la que té més força i sentiment de tot el repertori. (...)
