Una família indecent

Teatre

informació obra


Producció:
Teatre de la Nau
Companyia:
Companyia Teatre Gaudí
Intèrprets:
Jordi Cadellans, Carla Lladó, Iraida Sardà, Cristina Solà, Pere Anglas
Autoria:
Miquel Murga
Il·luminació:
Daniel Gener
Ajudantia de direcció:
Marià Font
Escenografia:
Albert Borrell
Vestuari:
Pilar González
Sinopsi:

Una família indecent és una comèdia sobre la corrupció dins i fora de la família.Les històries d’aquesta família ens portaran al límit del permissible i ens faran viure situacions que són per plorar… de riure!
La mare és la corrupció personificada.
La filla gran és capaç de maquinar com quedar-se prenyada del seu cap per després fer-li xantatge.
El gendre és un funcionari de l’Ajuntament malalt de tot i de més i, a més, obsessionat en clausurar la Sagrada Família.
La germana petita és capaç de prostituir-se a canvi de la moto dels seus somnis.
Estareu d’acord que aquesta és “Una Família Indecent”, la nostra família indecent.
Immersa enmig d’una Barcelona sacsejada per la crisi econòmica i on l’única prioritat és sobreviure, les històries d’aquesta família ens faran passar una divertídissima estona a cop de farsa virtual.

Crítica: Una família indecent

30/08/2016

Una fotografia moguda

per Jordi Bordes

Ever Blanchet es un gat vell de fina ironia i conversa suggerent. Té algunes obsessions que, puntualment, es colen en els seus muntatges. Ara, a la comèdia de traç gros Una família indecent revela la incongruència que l'Administració sigui inflexible en la il·legalitat per a petits empresaris i, en canvi, faci la vista grossa a les obres de la Sagrada Família, un edifici veí del TGB, de fet. 

Per poder incloure aquesta temàtica ha volgut que el protagonista sigui un funcionari de baixa laboral (que tem les amenaces de les màfies de la restauració de poca volada però que copen una part molt gran del sector). Però és només una excusa per poder articular el que podria ser un vodevil si els personatges no es descobrissin les infidelitats de les filles i de la mare. Hi ha molta escena que espera un gag final (que ja es fa previsible) i cap preocupació per construir uns personatges, ni que siguin farsescos, que puguin justificar aquest comportament absolutament reprovable. El joc de l'espai és eficaç, això sí.

No hi ha conflicte perquè cap decideix trencar l'status quo pensant que podrà enganyar l'altre encara més. Tots es pensen que se'n sortiran amb el seu objectiu. No hi pot haver identificació amb cap personatge i, per tant, el públic comprova com el cinisme surt de mare i ofega tothom. Però res és tràgic, tot és superficial, prim i inconsistent. Si com a mínim, les sortides fossin enginyoses, encara divertiria. Però, desgraciadament, no es dóna el cas, en aquesta circumstància. La "selfie" ha sortit desenfocada. Potser perquè no hi ha hagut mai prou clara la idea del què es volia retratar. En comptes de denúncia, es plasmen esquitxos populistes, que no impliquen cap compromís ni de la producció ni del públic. I, així, se surt amb la idea d'haver passat una estona. i poca cosa més. llàstima. 

El teatre d'Ever Blanchet, quan busca en el que li preocupa (no en el que en vol fer sorna símplement), té molt més punch. El finíssim David i Sara (2012), n'es un exemple a seguir.