Una galaxia de luciérnagas

informació obra


Aquest espectacle forma part de l'Itinerari Recomana
Premi BBVA de Teatre 2021

La dramaturga i directora Aina Tur, responsable de programació de la Sala Beckett i membre del consell assessor del Centro Dramático Nacional, va viure una experiència traumàtica quan tenia 21 anys i es trobava en un país llatinoamericà treballant amb una ONG. Vint anys després, ha decidit relatar aquesta vivència. Així neix Una galaxia de luciérnagas, coproducció de Grec, El Maldà, FiraTàrrega, Principal de Palma i Principal de Maó, que ha dirigit la mateixa Aina Tur amb Carla Tovias. Anna Alarcón, ja apreciada per la seva interpretació, entre d’altres, de Psicosi de les 4.48 de Sarah Kane (obra guanyadora del Premi BBVA el 2016) és l’única intèrpret d’aquesta autoficció. En un crescendo d’intensitat emotiva, Alarcón evoca els records de l’assalt armat, les seves conseqüències i el sentiment de culpabilitat que en va derivar i ens empeny a reflexionar sobre el privilegi occidental. Una peça de gran potència evocativa, tant a nivell de text com d’interpretació.

Article redactat per la membre de Novaveu Lucia Gusmaroli


Autor:
Aina Tur
Intèrprets:
Anna Alarcón
Escenografia:
Marc Salicrú
Il·luminació:
Marc Salicrú
So:
Jaume Manresa
Composició musical:
Jaume Manresa
Assesor de moviment:
Carla Tovias
Ajudant de direcció:
Carla Tovias
Sinopsi:

El juliol del 1998, quan tenia 21 anys, Aina Tur era a Llatinoamèrica participant en un projecte de cooperació internacional amb altres ciutadans espanyols quan van patir un assalt a mà armada. Aquella experiència va transformar la vida de l’autora, tant per la duresa de la situació que va viure com per les seves conseqüències. Alguns dies més tard, van poder constatar que la procedència europea de quatre de les víctimes havia desfermat uns mecanismes que mai no s’haurien activat per cap habitant del país on es trobaven. El que va succeir va marcar la vida de l’autora i, possiblement, les de la resta de cooperants que l’acompanyaven en aquella circumstància.

SINOPSI
Todos tenemos una historia silenciada, que nos molesta, nos incomoda. Un suceso que tuvo lugar y que, si hubiésemos podido elegir, no habría ocurrido. Pero ocurrió. Y existimos en ese instante. Sin escapatoria. Una galaxia de luciérnagas parte de una experiencia personal. De un hecho violento, un asalto. Y de sus consecuencias. De la aceptación. Porque el recuerdo permanece. Intacto. Esperando la grieta, la escapatoria. La fabulación. Desde que ocurrió, se han oído millones de versiones. En casi todas, se han obviado algunos nombres propios y ciertas localizaciones. Por motivos de seguridad. Y es que, a veces, cuanto más amplio es el alcance de tu privilegio, más desearías no haber existido. Que ese momento fuese una pesadilla, solo eso. Una pesadilla. Pero, sobre todo, lo que más detestas, es esa silla de la que no te puedes levantar.

Ya se lo he dicho. No puedo despegar el culo de esta silla. Los mangos van cayendo y, yo, no me los puedo comer.

Crítica: Una galaxia de luciérnagas

02/07/2021

La bona fe i les terribles conseqüències

per Jordi Bordes

Les injustícies del món no es resolen amb camps de treball de les ONG. No només amb això. Aina Tur fa catarsi amb aquest muntatge que repassa una experiència traumàtica personal que va viure com a cooperant a l'Amèrica Llatina, fa anys. Els projectes de cooperació sempre es fan amb la voluntat d'ajudar i de conèixer. I, si potser no té gaire sentit el projecte en sí (carrregar cocos per fer una plantació nova), sí que és clau en l'experiència de la persona que ho viu (disfrutar de la llibertat dalt d'una pick up i, sobretot empatitzar amb la població, escoltar-la i compartir el seu món autèntic que els dóna la sensació de viure en la misèria).

Per posar a escena aquest record (que té un punt de càrrega de consciència perquè un segrest exprés porta al que es podria considerar un crim d'estat) només hi ha l'espai i la interpretació d'Anna Alarcon. L'actriu torna amb un monòleg, que transporta l'espectador. Però, a diferència del text fosquíssim de Sarah Kane (Psicosi de les 4.48), ara es viatja d'un caràcter alegre a un de desesperat per acabar amb un esquitx d'ingenuïtat com a fórmula per a soportar una culpa per una acció de la que no s'ha pogut corregir. Només el record de "No et passarà res" i la terrible constatació que, als segrestadors, no van tenir aquell lleu consol.

El passatge se situa en un espai abstracte. Que es remou amb els ventiladors que refresquen l'estança i que s'imagina una caiguda de mangos madurs imparable, com un joc, com un Paradís idíl·lic en plena joventut i descobriment de la vida. En els primers passatges, el personatge viu aquell entusiasme i un punt d'irreflexió, que els seus pares descobriran que ha perdut, en aterrar a Menorca, de tornada. Haurà perdut la brillantor dels ulls en veure l'abisme tant a prop. La vida més bruta, l'actuació impune li haurà tret aquell somriure. Tur sap captar molt bé com, en els moments de major tensió, es viu amb una plenitud que una Coca-Cola o una dutxa sembla que siguin la millor experiència del món. Que retrata com un simple Twister (Alarcon ja feia fortuna amb la Pantera Rosa a Sé de un lugar) pot desencadenar una situació inesperada, divertida i potser fatal. De fons, la pluja de mangos. I la certesa que el fruit tropical té un altre gust molt diferent al que ofereixen els dels supermercats europeus. Madurar a la mata, contagiar-se d'aquella xafogor fa que se celebri com mai el suc dolç, gola avall.

Una galaxia de luciérnagas s'hauria d'haver estrenat al Grec 2020, que es dedicava a l'amèrica Llatina. De fet, coincidiria amb Projecte Ingenu, que també tenia prevista aquella edició l'estrena La ruta de la Palta. En aquell cas, el fruit que funciona com a tornada és l'alvocat. I que serveix per retratar la terrible privatització dels béns de la terra permès per l'estat xilè. De fet, l'obra coincideix també amb Teatro Amazonas, el darrer treball de Azkona & Toloza sobre la darrera colonització d'Europa a Amèrica (a través del capitalisme més salvatge). El teatre és l'art d'empatitzar amb els altres. De posar-se a la seva pell. Tur sent un gran buit (encara avui) quan pensa amb el jove que va protegir-la del segrest i que ningú va pensar en donar-li una oportunitat. Només pot consolar-li l'experiència de l'estel de lluernes que s'aixecaven quan, a la nit, llençava una pedra. Era una forma d'esbandir la por. I la Natura li contestava amb una imatge preciosa. Poètica que guareix la ferida.