Han passat gairebé vint anys, des que l’autora irlandesa Elmear McBride va deixar de banda el projecte en el qual estava treballant llavors i que sembla ser girava al voltant de la literatura de James Joyce, i es va posar a escriure la que probablement sigui la més joyciana novel·la d’aquestes darreres dècades. L’any passat, el món celebrava com es mereix el centenari de la publicació de l’ “Ulisses “ de Joyce, que tant d’escàndol ( pel seu contingut) i de desconcert ( pel seu llavors rabiosament insòlit estil) va provocar al seu moment, i que avui és reverenciada com la seminal novel·la que, juntament amb aquella altra també centenària escrita per Proust, va canviar per complert els paradigmes del que s’entenia fins llavors com a novel·la. Però malgrat els cent anys transcorreguts, encara resulta ben difícil trobar una editorial que s’arrisqui a publicar quelcom escrit a la manera de Joyce. És a dir, quelcom escrit tot prescindint de les lleis de la narrativa diguem-ne que tradicional, per tal d’anar encadenant paraules i pensaments a la manera com les paraules i els pensaments flueixen lliurament cap a la nostra consciència tot travessant els territoris del nostre inconscient... i tot derivant un i altre cop cap allà on ens condueixi la lliure associació que sorgeix a cada instant.
Deu anys va trigar McBride, abans de trobar una editorial disposada a córrer el risc. Però quan la va trobar i el món literari va començar a escoltar la singular veu d’aquesta noia que la primera vegada que comença a vomitar paraules encara ni ha nascut, el cert és que McBride va veure immediatament recompensats el seu rigorós esforç i la seva llarga espera: la novel·la va ser objecte d’aclamació universal, i es va convertir en una mena de clàssic instantani, al qual Annie Ryan va acabar donant-li el format escènic amb forma de monòleg ( l’única forma possible, en aquest cas) que des del 2015 ha estat excel·lentment rebut a diversos espais de l’escena anglosaxona. I del qual l’any 2019 se’n va estrenar a Mèxic una versió en castellà que ara ha tornat a la Beckett ( fa dues temporades ja havia fet una fugaç aparició) dins del Cicle La Família ( o la família?). I és que , certament, aquesta veu sovint rabiosa i reptadora, que sovint també se’n serveix del desafiament implícit en cada síl·laba per tal d’intentar ocultar la seva demolidora fragilitat, té moltes coses a dir-nos, sobre aquesta família seva integrada per mares que intenten amagar alhora darrera el fanatisme religiós les seves frustracions, pares absents convertits en difunts en estat de fuga, avis intolerants no menys marcats per la petjada més ultraconservadora de la santa mare església (som a Irlanda, no ho oblideu), tietes prepotents, addictius tiets violadors, i germans nascuts sota el signe del desemparament que provoca anar per la vida exhibint les cicatrius que anuncien el teu fatal destí.
Val a dir que aquesta nena no nascuda encara que s’anirà fent gran ( però no pas massa gran) davant nostre en poc més d’una hora d’intens espectacle , no solament s’expressa a la manera com ho podria haver fet la joyciana Molly Bloom, si hagués estat una adolescent contemporània nascuda sota les seves mateixes circumstàncies. De vegades, la seva veu també ens remet a la veu dels més memorables monòlegs interiors creats per aquell altre irlandès que va arribar a ser secretari de Joyce, i que responia al nom de Samuel Beckett. I l’autora del text esmenta alhora dos altres referents que la van influir força a l’hora d’anar configurant el seu personatge: la protagonista del magnífic film, de Lars Von Trier “Breaking the Waves”, i la sempre torbadora Sarah Kane de “Cleaned” , tot i que tampoc la Sarah Kane de “Psicosis de les 4.48” quedi massa lluny. Cal remarcar en aquest sentit que l’ombra de l’autora que tampoc es va fer massa gran perquè es va suïcidar als 28 anys (quatre abans que McBride comencés a escriure la seva novel·la) segueix projectant-se amb força, si tenim en compte que s’acaba de passejar també pels dos escenaris en els quals s’ha representant “[Blank]”.
A l’escenari de la Beckett ( un escenari gairebé buit en el qual només en hi trobem una estructura geomètrica farcida amb elements abstractes, i alhora un escenari en el qual les ombres son travessades sovint pels cromatismes d’una rotunda il·luminació) , aquesta veu posseeix de manera visceral el cos , la mirada i la gestualitat de l’actriu Pia Laborde-Noguez. I és que la visceralitat es transforma en un atribut imprescindible, quan s’ha de vomitar encadenant fonemes tota la merda ( i perdoneu la paraula, però ella en diu de molt més grosses tota l’estona) que s’acumula dins seu ; una merda farcida de soledat, d’angoixa, d’abandonament, de desafiament prepotent i impotent, de càstig rebut o autoinfringit , de mal sexe forçat i de mal sexe buscat a les palpentes , de plegaries religioses adreçades a un déu desconegut i eternament mut , i de premonitòries incursions en les aigües sota les quals es busca desesperadament la redempció dels pecats i el renaixement simbòlic que teòricament ha de proporcionar un nou bateig. I si he fet servir de nou la metàfora del vòmit, és perquè aquesta és la forma que adopten els vocables que surten de la boca de la noia i els pensaments que martiritzen el seu cap, mentre que, alhora, el vòmit físic adquireix també una brutal significació en un dels paratges més terribles del text.
L’excel·lent interpretació de Pia i la estricta direcció signada per Juan Miranda, fan tangible tot això. Però – i aquest és el més gran problema al qual s’enfronta l’espectador- a la complexitat d’un text d’altra banda magnífic que, si us passa com m’ha passat a mi mateix, us portarà a voler descobrir l’original literari, s’uneix en aquest cas la dificultat afegida de veure’l representat per una actriu mexicana , coautora alhora de la traducció de l’obra. Sovint, seguir el fil textual de tot allò que es diu a l’escenari resulta una missió impossible . Però fins i tot així, l’esforç queda compensat per la potència de la proposta escènica i d’aquesta colpidora veu que ens escup a la cara el seu profund malestar existencial.
