Vània

informació obra



Companyia:
Les Antonietes
Autor:
Anton P. Txékhov
Adaptació:
Oriol Tarrasón
Direcció:
Oriol Tarrasón
Intèrprets:
Pep Ambròs, Annabel Castan, Mireia Illamola, Arnau Puig, Bernat Quintana
Escenografia:
Les Antonietes, Sam Quiles i Assad Kassab
Vestuari:
Les Antonietes, Sam Quiles i Assad Kassab
Il·luminació:
Iñaqui Garzón
Sinopsi:

Després de l’excel·lent rebuda del seu anterior muntatge Stockmann, Les Antonietes proposen un acostament a L’oncle Vània. Entre odis, amors, gelosies i frustracions, sis personatges es debaten per comprendre què hi han vingut a fer, en aquesta vida, a part de beure vodka i escalfar el samovar.

Tot sovint se’m critica que només escrigui sobre fets mediocres, i que no representi herois positius. Duem un vida provinciana, les nostres ciutats empobreixen i el nostre poble està exhaust. Tots, mentre som joves, cantem com pardals sobre munts de fem; als quaranta anys ja som vells i comencem a pensar en la mort. Quina mena d’herois som? Només vull explicar a la gent, amb total honradesa: mireu com n’és d’avorrida i d’apagada la vostra vida. Que les persones ho entenguin, això és el que més importa; si així ho fan, segurament inventaran una vida diferent i millor. L’home millorarà quan ho hagi entès.” (Anton P. Txékhov)

Finalista als Premi de la Crítica 2014 en la categoria de dramatúrgia/adaptació (Oriol Tarrasón).

Crítica: Vània

10/01/2014

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Juan Carlos Olivares

¿Es posible ser libre y riguroso y no morir en el intento? Los jóvenes componentes de Les Antonietes, dirigidos por Oriol Tarrasón, demuestran con sus proyectos teatrales que sí es posible. Sobrevivir y triunfar. Lo demostraron con Stockmann –versión personal de El enemigo del pueblo de Ibsen– y lo han hecho ahora de nuevo con Vània, adaptación también absolutamente personal de la obra de Chéjov. Aquí dan un paso más en su estudiada irreverencia y rompen el clásico para jugar con sus personajes. Su sentido lúdico es tan serio que el atractivo resultado es equiparable a otro iconoclasta como Daniel  Veronese. Concebida como un ensayo abierto, la esencial puesta en escena es como una bocanada de aire fresco que rejuvenece el texto sin renunciar a la melancolía chejoviana. Está ahí, intacta, con un metabolismo más acelerado, sólo expresada de otra manera.