Ai, les tietes, les tietes! Què haguéssim fet els nebots, sense elles? I això ho dic jo, que malgrat tot (ho vaig a confessar en pla confidencial o potser tirant mà de la molt socorreguda autoficció, ves a saber) no he disposat al meu currículum vitae d’altra cosa que d’una única tieta amb la qual sempre vaig mantenir una relació més aviat distant ( i aquí s’acaba la confessió potser autoficcionada). Però el cert és que les tietes han acabat agafant fins i tot a nivell lèxic una significació plena de ramificacions metafòriques. Potser amb els canvis culturals i lingüístics que venim experimentant, la paraula estigui perdent ara aquesta significació, encara que el seu significant romangui inalterable .Per dir-ho d’una altra manera que queda també reflectida al doble monòleg a partir del qual neix aquesta proposta amb la qual la Sala Atrium inaugura el seu molt més ampli nou espai escènic de la millor forma possible ; potser la paraula s’està quedant sense l’accent particular que transformava el nom ras i curt en un adjectiu subjecte a diverses interpretacions . Però fa no res, i en temps de Victor Català ja era així, ser una tieta podia significar fàcilment ser quelcom més ( o quelcom menys, segons es miri) que la germana del pare o la mare d’una criatura. Ser una tieta sovint implicava ser una dona soltera sense ofici ni benefici que, inevitablement, era valorada per bona part de la societat com una dona a la qual se li ha passat l’arròs dels festejos romàntics i s’ha quedat per vestir sants tot esperant el que ara ja sap que no arribarà mai, a l’estil de “Doña Rosita la soltera”. Una dona , d’altra banda, que ara no té altra festiu gaudi que regalar-li a nebodets i nebodetes aquella mena de domèstics petits gustos casolans que mai no podrà oferir-li als inexistents fills propis que hagués pogut parir, si hagués estat una dona com déu mana . Aquest, és precisament el model de tieta al qual Serrat li va dedicar la que potser sigui la seva més commovedora cançó. I amb variants, aquesta és alhora la mena de tieta que , més enllà de les distàncies culturals i geogràfiques, ens mostra també la seva solitud marcada per la falta en molts altres territoris creatius. Ara, per exemple, m’ha vingut al cap aquella variant molt menys desoladora perquè es viu en companyia per tocada potser per les mateixes mancances potser mai assumides, que reflecteix el magistral relat “The Dead” escrit per James Joyce, i convertit dècades després en memorable obra mestra fílmica per John Huston.
Doncs, que no es queixi la tieta: aquest cop , ella és converteix en coprotagonista d’un esplèndid espectacle (darrerament, Albert Arribas no para de regalar-nos petites joies que no m’atreviria a definir com a joies minimalistes, perquè contenen maximalistes demostracions de la complexa naturalesa del caràcter humà) capaç d’assolir una gesta gairebé inversemblant. I és que al seu costat, tan a prop que gairebé tots dos no hi caben al mateix seient comú que comparteixen, la tieta té segut un d’aquells esperits xarrameques que no saben mai quan toca mossegar-se la llengua, perquè aspiren sempre a pronunciar l’última paraula. O , per dir la veritat, aspiren més aviat a que l’última paraula no arribi mai, i el cabdal de fonemes segueixi fluint de forma ben desfermada. Tant que, en qüestió de segons i sense que en podem ser del tot conscients del moment en el qual s’ha produït la fluctuació , allò que semblava una xarrameca cordial s’ha pogut transformar en un enfrontament verbal d’aquells en els quals la pots acabar dient més grossa del que havies previst. I malgrat tot, aquí tenim al malat de verbagàlia ,escoltant (de forma gairebé immòbil , al llarg de la seva bona mitja hora i amb la mirada llançada al buit ) allò que vol explicar ( a nosaltres, a ell ,o més aviat a ningú , tret de a ella mateixa ) aquesta tieta que mira amb rancúnia infinita el seu present. I que està posseïda per l’enyorança d’allò passat que no podrà ja mai fer-se present, malgrat que al llarg d’uns pocs moments de la vida que van passar com un llampec, semblés que estava a tocar. I sabem –ella ho deixa clar- que aquesta en d’altres temps admirada i ara ja una mica pansida tieta , no esperava amb ànsia la realització d’una vida convencional: el desig, la decepció i el punt de ràbia que emergeixen del seu monòleg semblen projectar-se molt més enllà de les aspiracions convencionals.
Com us deia, mentre ella parla ficant-se intensament dins del cos gairebé immòbil , la mirada sempre expressiva i les molt necessitades d’expansió cordes vocals d’una estupenda Paula Blanco, es produeix el miracle: el xerraire Oriol Genís resta mut i amb posat derrotat, tot a l’espera que arribi el seu torn. Però quan aquest arriba, no hi ha qui el pugui aturar . Potser conscient d’això , i del carisma invasiu del qual dóna sempre aclaparadores mostres el talent de Genís, el cert és que Arribas estimula al llarg d’aquest fragment aquell punt d’interactuació entre les dues presències escèniques que al primer tram del muntatge restava invisible. És clar que, quan de la verbgàlia es tracta ,qui es deixa posseir per ella sempre és capaç de convertir en passiu interlocutor a la més anònima de les persones que hagi tingut la bona/mala fortuna de seure al seu costat. En qualsevol cas, els afortunats acabem sent nosaltres , els integrants d’un públic que, al llarg de setanta minuts, podrà gaudir de dues fantàstiques interpretacions, tot gaudint alhora d’uns textos magnífics que ens recorden des de la seva exhuberància lingüística el mal potser irreparable que està patint la nostra llengua, amb permís ( o potser caldria dir millor “amb la complicitat”?) de les nostres institucions governamentals i culturals. Aquestes dues veus farcides també de malestars dolorosos, en són una dolorosa mostra de tot el que estem perdent, i de tot el que seguirem perdent si deixem d’escoltar veus tan potents i encara ara tan radicalment modernes com la de Víctor Català,, per tal d’obrir-li només les orelles a allò que implica una claudicació cultural i lingüística sense marxa cap en darrera.
