La Núria Freixa té un llibre de poemes sense enquadernar. Poemes sobre personatges i llocs de la nostra infantesa, sobre jocs que els nostres pares jugaven amb els seus amics. Jocs de carrer que existien abans que els aparells electrònics ho col·lapsessin tot. Aquest llibre ha caigut accidentalment a l’escenari: tots els poemes escampats, versos perduts i una cantant que rima a tota hora. Veurem si els Pentina són capaços de reconstruir el llibre de la Núria i amb les seves cançons convertir-lo en el primer concert de poesia pop: 'Vers per on'.
Una festa sempre ha de concloure de la millor manera possible. I en aquest cas la Mostra d’Igualada han deixat als de Pentina pel Gat qui siguin un dels encarregats de tancar l’edició d’enguany. Amb més de 20 anys de trajectòria, la companyia de Montcada i Reixach presenta un espectacle que reuneix música, cançons i poesia, tot combinat amb gràcia i bon humor per a que els més petits aprenguin a valorar un seguit de jocs i celebracions lligats a la infància (i més enllà).
Comencen però posant context a la situació. Un seguit de missatges de veu de la Núria Freixa, poeta, dient que no podrà venir a la funció són escoltats quan ja és massa tard. La Sílvia, la cantant del quartet, arriba esverada amb el llibre de poemes, preocupada per com s’ho faran si no està la poeta per recitar-los. Però la cosa s’embolica quan al caure al terra, els sonets es desordenen tots. Sembla ser doncs que el recital haurà de ser més aviat improvisat. Però compten amb l’ajuda d’un públic col·laborador. Els nens sempre tenen ganes de dir-ne la seva. Així doncs, es disposen a fer un recital de poesia donant-li un aire Pop (tot i que el Xef, el bateria, no és que sigui bastant amic d’aquest gènere).
Primer de tot, començaran recuperant una carta als reis d’un infant. Però la carta gairebé que és l’anti carta, quan comença dient que en l’època actual ja podrien fer-ho per mail, wats o fins i tot per Skype. Aquesta és l’excusa per, tot cantant, recuperar vells jocs de carrer. Vells o no, això depèn de quins ulls ho mirin. Un joc d’endevinalles recupera la pilota, el joc del mocador, la xarranca o la baldufa. Vers a vers van avançant mentre la m´suica i els ritmes es van alternant: ara un punt més funk, ara més rumbero i fins i tot hi ha part per una balada.
I és que no sols estan els jocs, sinó també les festes tradicionals. Quan nou carbasses són col·locades a primera línia de l’escenari, ben il·luminades, ja se sap de que es parlarà. La cantant tracta de fer veure que ben bé podria ser una tradició catalana, però té més força quan es reivindica el romanticisme i l’amor de Sant Jordi. En aquest punt el Xef ja en té prou i marxa cansat de tanta bafarada poètica. Però tot plegat és un gag per a que reaparegui amb un paraigua i deixi anar una poesia inesperada. Han plogut lletres i ha acabat calat d’elles.
La poesia es fa camí en l’espectacle de forma amena, rodolins, versos, amb més o menys ritme, fins arribar a un dels punts àlgids: la Festa Major. Una bona cançó per fer animar a pares i nens, però no conclou aquí. Falta un última reivindicació: la de la lectura, la dels llibres i la del gran magatzem de llibres: la biblioteca. I al ritme de rap primer, i rumba després arriben a un final agraïts de ser allà i de posar en valor la poesia. La dramatúrgia de Martí Torras Mayneris és dinàmica, però a vegades totes les parts i les cançons podrien estar més ben enllaçades. Però la interactivitat amb els nens ha estat la clau per un bon comiat d’aquesta festa que el proper any esperem sigui encara millor.