Vetus Venustas

informació obra



Sinopsi:

Un magatzem d’arts i oficis, on la societat col·loca aquells objectes que considera que ja no són productius; tres artistes majors, es troba en aquest espai d’abandó i es rebel·len enfront del lloc que la societat els atorga.

L’espectacle documenta el seu recorregut en el món artístic; i en fer-ho, ressalta la fortalesa i resiliència que els ha permès arribar novament a l’escenari i reflexiona sobre l’espai que tenen en el món de l’art i en la societat.

En aquest magatzem oblidat es troben amb personatges joves i reflexionen sobre els contrastos generacionals, provocant també complicitats i trobades; portant-los a crear un espectacle molt propi i singular.

A través d’un viatge intergeneracional i de la memòria, Vetus Venustes reflexiona sobre l’horitzó com a artistes i com a éssers humans més enllà de l’edat, demostrant que és possible acceptar i adaptar els canvis de la vida, inclusivament en els oficis artístics.

Crítica: Vetus Venustas

15/05/2023

Tendre, implacable, delicat

per Jordi Bordes

El trio de Vetus Venustas va estar l'any passat fent de mossos de pista al Cabaret Trapezi 2022. Van demostrar una vitalitat i tantes ganes de seguir respirant dins d'una pista de la vela de circ que van rebre una nominació als Premi de la Crítica en la categoria de circ. Ara, amb la direcció de Leandro Mendoza i la dramatúrgia de Joan Arqué s'expliquen en primera persona. Sovint, fent sorna del que van ser. Ara, els seus cossos no els permet trencar cadenes però sí que mantenen l'esquena recta com un pal d'escombra i es permeten fer equilibris i verticals amb aquell somriure del que sap que mantenir aquesta forma (passats els seixanta anys) és poc menys que un miracle. La peça respira documental perquè explica la trajectòria d'aquests tres degans de la pista. de quan el circ era tradicional i que s'aprenia assajant, sovint per proposta dels directors de circ. Amb el més difícil encara. és un circ que, avui, ha quedat molt relegat davant d'un circ contemporani que mira d'ampliar el número a partir d'alguna dramatúrgia que el permeti convertir-se en espectacle autònom de carrer o de sala. La forma del muntatge és honesta, per moment, perillosament llarga. Però se'ls hi perdona tot perquè són història, pràcticament llegenda. I perquè ho expliquen des del seu jo més íntim, sense màscares. I amb la il·lusió d'una criatura adolescent. Comproven com el seu circ, com les seves carreres de caps de cartell, es va dissolent a marxes forçades.

A part dels tres artistes (en edat de jubilació) Grazziella Galan, Peter Panero i Miguel Ángel Fernández "Tinga", els acompanyen dos joves (Iara Gueller i Christian Padilla) amb un toc delicat, de mirar amb cura aquests mestres i alhora de jugar-hi amb ells, fent equilibris puntualment. L'altra gran trumfo del muntatge és un espai sonor que també acompanya, amb una música en directe, pràcticament constant de Nacho López, Tanja Haupt i Celeste Alías. Hi ha vuit artistes a escena; però es reconeixen vuit persones que s'escolten, que es respecten i que s'estimen. Un quadre tendre amb sorpreses circenses com la de caminar per una escala cap per avall, o els mà a mà que cobren un risc absolut perquè es pot produir en qualsevol la lesió definitiva.