L'obra «Vides privades» és un exemple clar de la comèdia costumista dels anys vint i trenta del segle XX que l'autor anglès Noël Coward (Teddington, Regne Unit, 1899 - Blue Harbor, Kingston, Jamaica, 1973) va escriure i estrenar l'any 1930 amb gran popularitat posterior. L'obra no s'ha deixat de posar en escena des d'aleshores i, en català, el precedent més recent es troba precisament al mateix Teatre Borràs, en una versió de la temporada 2000-2001, dirigida per Paco Mir, amb Francesc Albiol, Mireia Aixalà, Pep Ferrer i Lluïsa Mallol de protagonistes. (...)
Noël Coward l'ambienta a la França de la Belle Epoque i els seus quatre protagonistes són també de tendència benestant. Els situa en un hotel, després d'anys separats i coincidint amb la nit de segones noces —comèdia, comèdia, vaja!— i els fa viure l'escena del balcó que els anglesos consideren la romànticament més cèlebre després de «Romeu i Julieta».
Així com Paco Mir va respectar la localització temporal de la Belle Epoque, aquesta nova versió de la companyia La Brutal que signa Juan Cavestany es planteja una actualització absoluta de l'obra posada aquí i ara mateix. Els jaqués i els llacets i els vestits llargs, doncs, i sobretot la nit de segones noces, en clau segle XXI, no s'aguantarien i, en canvi, el ball de parelles que acorden viure plegats, junts i revoltats —ara sí, ara també— és el que forma part del menú del dia de bona part de la societat.
Aquesta és l'opció reforçada per la versió de La Brutal, que tria un hotel corrent de la platja de Begur, el paisatge més bucòlic de Catalunya segons el concurs que va guanyar un dia Josep Cuní —perquè a Cadaqués hi ha massa 'hippies', diuen, ¿o potser volien dir 'pijos'?—, les vistes al mar amb iot inclòs i el salt a un pis del Gòtic de Barcelona que es fa servir d'apartament turístic —suposo que llogat il·legalment, esclar!— a més de quatre personatges desmanegats, à la page, consumidors de sushi amb repartiment a domicili que és ara la nova tendència en substitució de la vulgar i retrògrada pizza.
Amb tot això, els espectadors que encara no hagin vist aquesta nova versió de «Vides privades» de Noël Coward ja es poden fer una idea de per on van els trets. Una altra cosa és saber si el rerefons del discurs de Noël Coward aguanta una adaptació que fuig radicalment de la seva època.
La companyia ho ha intentat i les escenes per separat amb cadascuna de les dues parelles i les escenes en què conflueixen els quatre semblen reescrites en la línia del "teatre de parella" dels autors més joves actuals, aquells que acostumen a estrenar les seves obres en sales petites, en muntatges cos a cos amb els espectadors, amb posades en escena senzilles i domèstiques i amb pujades i baixades de la febre sentimental.
Per això, segurament, la versió de Juan Cavestany, que dirigeixen a quatre mans Norbert Martínez i David Selvas, en un teatre de considerables dimensions com el Borràs crec que se'n ressent, a pesar que hi ha un treball d'actors que no escatimen ni gest ni risc de prendre mal i també algunes fugides pel passadís de platea —ara l'un, ara l'altre— que intenten acostar els protagonistes als espectadors.
L'obligada divisió dels dos apartaments de l'hotel del primer acte es resol aquí amb un cortinatge transparent. El balcó ha de formar part de la imaginació. Les plantes de separació marquen la frontera. I en conjunt l'escenografia no amaga a banda i banda de la boca d'escenari dos espais en fosc per on apareixen i desapareixen els intèrprets com si la boca de l'escenari fos més gran del que havia previst l'estructura escenogràfica. Ja suposo que la proposta és volguda i que lliga, en certa manera, amb la utilització del passadís central de la platea, però crec que per a l'espectador que està atent al que succeeix a l'escenari, la visibilitat d'aquests dos espais el distreu de l'acció central que té o ha tingut lloc en cadascun dels apartaments.
Segurament que amb una mica més de rodatge, la comèdia trobarà el seu punt. Perquè, en només noranta minuts escassos, i tenint en compte que Noël Coward no hi planteja una gran acció sinó que ho deixa tot al discurs, l'acte central entre la parella retrobada després de la separació (Marta Marco i David Selvas) necessita una mica més de força perquè és l'eix de l'obra i, en canvi, sembla que tot s'hagi dipositat en el primer acte, que promet un aparent humor, i el tercer acte, que promet un aparent trencament amb violència incorporada.
La Brutal ha reunit quatre intèrprets que poden superar passar la maroma de convertir, sense que es noti, Noël Coward en "autor jove contemporani". David Selvas (Eduard, ex d'Amanda) troba —a través d'un paper que sembla que estigui de tornada de qualsevol relació—, en Marta Marco (Amanda, ex d'Eduard) una partenaire que aboca tota la seva capacitat actoral i que podria rebentar platees si el muntatge aconseguís aixecar el vol i pujar el to de la comèdia sense caure només en el costumisme. Mima Riera (Sílvia, la jove nova parella d'Eduard) arrodoneix molt bé en la seva línia ascendent d'actuació el seu paper entre ingenu, lliure i desfermat a la vegada. I Javi Beltrán (Víctor, nova parella jove d'Amanda) continua mostrant la seva capacitat entre cínica i humorística amb què ja va perfilar un dels personatges de «L'hostalera» de Carlo Goldoni, el del comte fanfarró, a la Biblioteca de Catalunya. (...)
Els anglesos tornen habitualment, tret de comptades excepcions, a Noël Coward en clau clàssica. Segurament que no han trobat la manera o no han gosat fer el reciclatge que ha fet ara La Brutal, que des d'aquí no mantenen un lligan tan patrimonial amb l'autor. El risc hi és perquè Noël Coward se situa a la maroma entre l'alta comèdia i la comèdia de bulevard. Passar-hi de puntetes sense tambalejar-se és el repte que tenen els que s'hi enfilen. (...)
