Celebrem la setena edició d’un esdeveniment únic a Espanya que atreu els millors artistes d’un gènere que s’endinsa dins l’humor a través de la sensualitat i números artístics d’alt nivell.
Ni supèrbia, ni avarícia, ni enveja, ni ira, ni gola, ni accídia. Luxúria: aquest és l’únic pecat capital a què som addictes a El Molino, lloc on sorgeix i es multiplica l’autèntic cabaret i seu del VII Festival Internacional de Burlesque, que aquest any durarà de l’1 de juny al 2 de juliol. Set anys ja en els quals si d’alguna cosa hem pecat, és de deixar-nos la pell per portar el millor del burlesque que es fa al món i que el 2017 porta el programa més voluptuós i impúdic dels últims anys.
No havia estat mai al Molino,
ho reconec. Però això no significa que no n'hagués sentit parlar molt i
molt, especialment del d'abans de la remodelació, que va venir del
moviment veïnal posterior al seu tancament, el 1997, i que desembocà en
que un conjunt d'empreses el reobrís el 2010.
He
de dir que el local ha quedat força bé, a l'alçada de la ciutat i de
l'arrelament que el Music-hall hi ha tingut des de sempre. Dotat amb
tota la tecnologia necessària (em va sorprendre un 'avancé' i
passarel·la de l'escenari, que surt i entra en pocs instants de forma
mecànica, en cada moment que cal), i l'estil de l'espectacle que hi vaig
veure, no li desmereix gens ni mica.
Si hagués de definir-ho, el Festival de Burlesque,
que en realitat és el que més o menys s'hi ha vist sempre amb diferents
noms, com ara Cabaret, Music Hall, Revista..., està fet amb bona
qualitat i gust. És el mateix espectacle durant tot el Festival, segons
em van explicar al mateix Molino, i compta amb alguns números de força
alçada.
Literalment, la Chiqui Martí,
fa un número acrobàtic amb un cèrcol elevat, demostrant estar en
perfecta forma. Però a mi el que més em va agradar va ser un amb llum
negra, força visual.
També destacar la Scarlett Martini,
la convidada italiana, amb el seu número de foc i els seus balls
sensuals. Però sobretot amb una coreografia amb una mena de titella de
'Marotte' amb una màscara i on un dels braços de la mateixa ballarina
corresponia a un sinistre personatge que no s'hi desenganxava.
Tampoc
desmereix gens el cos de ball, format per tres ballarins i tres
ballarines (dos d'ells, el mateix mestre de cerimònies i el ballarí
convidat, Edgar Avila), que a mi em feia venir al cap les coreografies
televisives del ballet Zoom de Valerio Lazarov
(fa anys, eh?) o les que es poden veure en molts videoclips musicals.
Si al primer, els balls del Molino li afegeixen sensualitat i treuen
roba -com correspon a l'adjectiu 'sensual'-, amb els segons no hi ha
pràcticament diferència. I és que, el que són sobretot els membres
d'aquest cos de ball és, precisament, ballarins i ballarines.
Tot
plegat, perquè us en feu una idea, que tot transita per un nivell força
digne a nivell artístic, sense oblidar que estem al Molino. Jo tenia de
vegades un Dejà Vu del Belle Èpoque, en el qual sí que hi havia estat, després de ser el Teatro Moratín
i abans de convertir-se en Luz de Gas, si bé cal reconèixer que aquell
local assolí un nivell artístic difícil d'igualar. Celebro, doncs, que
el Molino (no sé si pretesament o no) hagi anat per la senda de prendre
el relleu d'un esplèndid local que mai no s'hauria d'haver permès que
tanqués en la Barcelona contemporània.
Però
potser, per deformació professional. us parlaré de les tres actuacions
més teatrals de la nit: el mestre de cerimònies Juli Bellot, fresc i
divertit, improvisador, i que al final ens va regalar un número de ball i
cançó en directe, a ritme de tango, força reeixit. També la vedette històrica (que va estar fins a la darrera funció del Molino antic) sobrada de taules, savoir faire
i bon humor: la Merche Mar. Pletòrica i al seu lloc. I sobretot, com
aquell que diu semblant que es colava, la Sil de Castro, amb un monòleg
sobre la sexualitat (de què, si no?) a l'alçada dels millors 'clubs' de
la comèdia.
En
resum, un espectacle sensual, sí, però amb prou bon gust com per
acontentar un ampli espectre d'espectadors i d'edats, des dels 14
(acompanyats) o els 16 anys endavant, que no quedaran decebuts amb el
resultat. Una tarda o nit per a la diversió picara, però mai vulgar.
